Pedra

DUC una pedra que demana una altra pedra que l’aixafi.

Me pesa cap amunt perquè la inèrcia d’aquest dolor pitjat

m’exigeix que tapi en silenci una pedra amb l’altra.

És grisa, color teranyina d’a prop, color de fer veure

que no passa res per sentir-me alatallada.

La pedra té el missatge que no vull escoltar.

Té el nom que vull i no vull,

té la culpa escrita en forma de manta,

té la culpa tatuada, invocada,

per no fer el que se suposa que he de fer.

Si no ho faig, em moro; si ho faig, et mato.

Perquè em ve la mort si l’únic que vull deixar de destruir és

[ la nostra vida?

Em ve una olor quirúrgica de pols.

Em venen cavalls i sent que la pedra

s’està convertint un esquelet mal articulat

que té un filferro desajustat que m’estén el dolor

per tot el coll com si fos una injecció de negació.

Si no ho dic, no existeix.

Si ho escric, ho dissimul.

Si ho sent, el cos m’explota en esquerdes.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

(Tornem als vius...)

LA vida, de nou, es revela a la fotografia d’aquella posta de sol.

Hi sortim tots, la lluna, tu, les pors i jo.

Sense pedres, sense cràters, sense forats i sense pell.

Unes ombres se’ns allarguen per darrera de cadascú.

Una dura, una freda, una dolça i una d’esquerdada.

És real, aquesta imatge, aquesta paraula que es mecanografia

al temps que et visc, accelerada i versàtil, a 1.5x.

És real, el vertigen, aquesta boca de lleó que creix

quan et dic, et sent, et pronuncïi i se m’obre al davant a 0.5x.

Sí, hi som tots aquí, a aquesta foto que no s’esborra,

a la obaga d’aquesta vall anomenada vida:

la lluna, tu, les pors i jo.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

La casa del poema

L’EGOISME orbital

el mirall que recull els trossos que se’t cauen

quan et mires i no et reconeixes

  un bocí de pare

  un fil de mare

  les pedres que compartim.

Un carril espacial en línia discontínua.

No puc inventar-te per encàrrec,

existeixes des d’abans que et pogués entendre.

No puc saber si ets complet perquè

no et puc acabar de buidar

i et confonc, des de la humilitat a la humitat.

Soc egoista per dir-me que m’estim?

Per què m’estimes tan abstractament

des d’aquest melic compartit?

Sent que no em bastaran tres vides per

travessar-te totes les línies i comprendre’t.

Adeu poema gris, metàl·lic, escafàndric.

[Dins del projecte del curs 2022-23, dedicat a la casa del poeta]

Sonet

COM un far, que mou la llum amb les ones,

com la nit, que mou les ànimes entre els somnis,

l’amor sura, sense fils, sense fragments,

quan l’únic reflex que veus a l’aigua ets tu.

No hi ha res immòbil, el no-moviment,

les coses perennes, l’exactitud, la podridura,

la no-erosió, la quietud absoluta.

Només existeix el batec, el canvi, l’evolució.

Som fotografies d’un únic temps,

el bri congelat d’un pensament i un alè

que és àncora, fita, el fum que perviu.

Som amor-serp, pitjallida que navega entre silencis,

muta, es desfà com un sucre, que et fa ser aigua,

camí, pedra que travela i, per sempre, és.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

(Línia horitzontal)

Somnis d'abraçar-te

d'un darrer instant

Olga Zafra

LÍNIA horitzontal,

tu a un costat, de l'altre

el (...) anestèsic, cesàric;

analgèsia de tot els aisbergs,

dormidera de les arrels del volcà:

un cancerber amb ales d’Ícar.

Línia oblicua,

el sol em travessa a l'arc,

tir i encert a l'iris amb espines

d'agave. Cluc els ulls amb sal de dolor

només imaginar-ho.

Corbes i al.lèrgia als graus. La nit

es desfà en puntillisme.

Somnis d’abraçar-te

d’un darrer instant.

[Dins del projecte del curs 2018-19, sobre poesia]