La mar, oh, la mar

LA mar ens recorda qui som,

que poc rogalloses sonen les nostres veus

al costat del cant de les onades:

del seu udol planyívol, del seu sotto voce,

del brogit xalest de cançó de taverna

que els és tan propi.

Ens rabegem en l’onatge, agafant i traient aire,

amb l’acollida confiada de qui hi creu,

i la temença que la creu no sigui implícita en l’acte.

Que, arribats a la platja,

no ens trobem ja que el cor se’ns en va cel enlaire.

La història no fa remor —sembla com si no hi fos—

però en repetir el mot “enyor” en gal·lès,

l'"hir-aeth, hir-aeth" ja ens dona un respir

mentre ens aixopluguem de la temporalada.

I és que temps ha, en barquetes de cuir,

fugirem, tribus senceres, a illes llunyanes

on sort d'uns monjos que ens acolliren,

tragueren aigua del pou perquè en beguéssim,

estellaren llenya per tal de revifar-nos

—ens segellaren de tot dany l'ànima.

Així, de la pols fins a l’alba,

aquella qui, en la mar, és del temps la guardiana

pesa que pesaràs amb la seva balança

tot allò que les aigües aplegaven

—el broc mor, com l’anomenem a Gal·les,

les restes del naufragi, que en dieu vosaltres.

Traducció: Sílvia Aymerich-Lemos

Moroedd, O Foroedd

ATGOF yw’r mo^r

o’r hyn ydym, pitw bach

a chryg ein lleisiau

yn erbyn alawon y tonnau:

galargan, ei sotto voce

ei shanti digri.

Fe olchwn yn y lli,

anadlu’n drwm ac ysgafn

ei groeso , ond ofni ei groes,

cyrraedd y lan, ein calonnau

tua’r entrych o hyd.

Mae hanes yn gorwedd yn isel,

ond yn lolian ei hiraeth

hir-aeth — hir—aeth,

wrth inni gysgodi rhag storm.

Unwaith cyryglau a’n cariodd

i ynysoedd lle roedd y mynaich

yn ein derbyn , rhoi llymaid in

o ffynnon y graig,

prennau hollt i gynhesu

selio eneidiau rhag niwed.

O ‘r llwch i’r wawr—

mae’r lli yn llaw’r mesurydd

sy’n pwyso a mesur, ninnau allan o le

gyda’r coll a’r canfod— yno gyda’r broc mo ^r.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre cançons en valencià]