FULLANA, MARIA
FULLANA, MARIA
Poesia.
Cants mimètics (1986)
I escadussers (1987)
Blues (1989)
Ícara (1990)
NO hi ha remei, per ço, amic,
N paraigua rosat, amb unicorns brillants,
ve rodant, rodant, empés pel vent carrer avall.
Empastifat de fang, s'ha parat vora ma casa,
de qui serà?
I em venen al cap les carones redones
i primetes de les meues netes,
tan petites encara;
i al cap em venen un munt de cares de gent menuda
empastifada,
xiquets i xiquetes de Palestina, d'Ucraïna,
de Paiporta i Massanassa...
Pense en els ulls nets de la gent menuda
mirant un món en runes inexplicable,
aquesta terrible injustícia,
ulls innocents enfront de la barbàrie,
però no muts,
oberts de bat a bat, interrogant-nos.
A poc a poc, m’abaixe i el replegue.
[Dins del projecte del curs 2025-26, sobre la Dana: Som aquest esguard damunt del full]
NO hi ha remei, per ço, amic,
ho hem intentat tant tu com jo
manta vegada;
és trist, però.
No esperes més d'aquest cor meu,
d'aquest cos refregat contra el teu, suós i lliure.
El fumeral és fred, la cendra rància;
la taula buida,
la flor caiguda,
l'ocell a França.
Oblida els meus llavis en fuga,
la teua abraçada profunda,
la meua mirada perduda,
la teua besada violeta.
Oblida'm. Oblida't.
[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]
SEMPRE he estimat el meu país,
la meua màtria,
sempre he estimat el meu país;
però, a més, ara,
t'estime a tu, Jènifer, guapa.
Tinc el cor partit en dos:
un tros per tu, bonica meua.
Tinc el cos partit en dos:
l'altre pel meu país sense espanyols,
per l'estelada!
A casa no saben el mal que jo tinc;
em diu el pare "què tens, xiqueta?
sembles un estaquirot",
no saben que m'he esquinçat en dos:
la meitat per tu, Jènifer, guapa,
l'altra per la Independència,
la meua terra sense espanyols,
sense Borbons, sense violència!
Lluitarem tu i jo pel nostre amor,
desig salvatge,
i per aquesta terra que ara ja és teua,
Jènifer, guapa, la Joana meua.
[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]
LA meua casa és un arbre:
garrofer antic que em gronxa
quan soc xiqueta a l'estiu;
olivera a l'hivern,
que em nodreix
amb la fruita negra del blues
intermitent:
desesperadament
m'estima,
i no gosa dir-m'ho.
Ma casa és un arbre vell com el món:
palmera de tardor,
em llança una pluja dolça enmig del desert tan sol;
i a la primavera reviu.
Ma casa, lluminosa com un estel florent:
un gesmiler.
[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]
PERDUDA en la foscor, retuda i sola,
sense la teua mirada valenta
que m’alça, m’agombola i em consola,
i em llepa les ferides, amatenta,
hauré de continuar picant de sola,
sempre endavant, amb força i amb empenta.
Potser així seré jo la farola
d’altre ésser ferit entre la femta.
Podré oblidar-te al cap d’uns quants anys;
riuré i rodaré amb altres cossos,
amb dalts i baixos, en muntanyes russes,
amb gent ben coneguda i amb estranys.
Només alguna nit, com fan els gossos,
udolaré a la lluna a les Alcusses.
[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]
ɣ
A AQUESTA formosa façana
li van furtar algunes rajoles
de nit, amb traïdoria,
perquè hi volen un gratacel d’alumini
i una butxaca sens fons:
pel forat ixen ratpenats a la foscor
i parotets salvatges de color d’or (volia dir marotetes),
i marietes despentinades a la primera claror,
i la primera rosella de la darrera tardor,
i darrera vindrà una figuera, i la palma
per parar-ne l’enderroc,
ens posarem davant la màquina
amb les rajoles al front,
no ens tiraran aquesta casa,
perquè és de totes, de tots.
[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]