Un paraigua rosat

NO hi ha remei, per ço, amic,

N paraigua rosat, amb unicorns brillants,

ve rodant, rodant, empés pel vent carrer avall.

Empastifat de fang, s'ha parat vora ma casa,

de qui serà?

I em venen al cap les carones redones

i primetes de les meues netes,

tan petites encara;

i al cap em venen un munt de cares de gent menuda

empastifada,

xiquets i xiquetes de Palestina, d'Ucraïna,

de Paiporta i Massanassa...

Pense en els ulls nets de la gent menuda

mirant un món en runes inexplicable,

aquesta terrible injustícia,

ulls innocents enfront de la barbàrie,

però no muts,

oberts de bat a bat, interrogant-nos.

A poc a poc, m’abaixe i el replegue.

[Dins del projecte del curs 2025-26, sobre la Dana: Som aquest esguard damunt del full]

Oblida'm

NO hi ha remei, per ço, amic,

ho hem intentat tant tu com jo

manta vegada;

és trist, però.

No esperes més d'aquest cor meu,

d'aquest cos refregat contra el teu, suós i lliure.

El fumeral és fred, la cendra rància;

la taula buida,

la flor caiguda,

l'ocell a França.

Oblida els meus llavis en fuga,

la teua abraçada profunda,

la meua mirada perduda,

la teua besada violeta.

Oblida'm. Oblida't.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

Jènifer

SEMPRE he estimat el meu país,

la meua màtria,

sempre he estimat el meu país;

però, a més, ara,

t'estime a tu, Jènifer, guapa.

Tinc el cor partit en dos:

un tros per tu, bonica meua.

Tinc el cos partit en dos:

l'altre pel meu país sense espanyols,

per l'estelada!

A casa no saben el mal que jo tinc;

em diu el pare "què tens, xiqueta?

sembles un estaquirot",

no saben que m'he esquinçat en dos:

la meitat per tu, Jènifer, guapa,

l'altra per la Independència,

la meua terra sense espanyols,

sense Borbons, sense violència!

Lluitarem tu i jo pel nostre amor,

desig salvatge,

i per aquesta terra que ara ja és teua,

Jènifer, guapa, la Joana meua.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

Ma casa és un arbre

LA meua casa és un arbre:

garrofer antic que em gronxa

quan soc xiqueta a l'estiu;

olivera a l'hivern,

que em nodreix

amb la fruita negra del blues

intermitent:

desesperadament

m'estima,

i no gosa dir-m'ho.

Ma casa és un arbre vell com el món:

palmera de tardor,

em llança una pluja dolça enmig del desert tan sol;

i a la primavera reviu.

Ma casa, lluminosa com un estel florent:

un gesmiler.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

[Perduda en la foscor...]

PERDUDA en la foscor, retuda i sola,

sense la teua mirada valenta

que m’alça, m’agombola i em consola,

i em llepa les ferides, amatenta,

hauré de continuar picant de sola,

sempre endavant, amb força i amb empenta.

Potser així seré jo la farola

d’altre ésser ferit entre la femta.

Podré oblidar-te al cap d’uns quants anys;

riuré i rodaré amb altres cossos,

amb dalts i baixos, en muntanyes russes,

amb gent ben coneguda i amb estranys.

Només alguna nit, com fan els gossos,

udolaré a la lluna a les Alcusses.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

ɣ

[a aquesta formosa façana...]

A AQUESTA formosa façana

li van furtar algunes rajoles

de nit, amb traïdoria,

perquè hi volen un gratacel d’alumini

i una butxaca sens fons:

pel forat ixen ratpenats a la foscor

i parotets salvatges de color d’or (volia dir marotetes),

i marietes despentinades a la primera claror,

i la primera rosella de la darrera tardor,

i darrera vindrà una figuera, i la palma

per parar-ne l’enderroc,

ens posarem davant la màquina

amb les rajoles al front,

no ens tiraran aquesta casa,

perquè és de totes, de tots.

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]