(No em cal res...)

NO em cal res. La terra m’és completa;

l’herba entre els dits, la suor com a relíquia.

D’esquena al foc, he trobat la primera neu,

els flocs d’una absència mínima que davallen

entre silencis aspres, nocturns...

No hi pense.

Mentre a l’altra banda del món

busquen cels buits, obliden una terra antiga,

jo em reconec en aquesta pell tacada,

solcada pels anys...

Si la pluja sembra d’humitats l’aire,

vora de la finestra les gotes semblen

la primera suor del vent.

A la fi, hi ha el delit de la buidor en aquesta cambra,

hi ha el planter d’un record colgat al racó.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

(Ciutat de nit...)

CIUTAT de nit,

sobtada, sense passos.

Plecs a les façanes retallen l’espai:

rengleres de contenidors reben visita

(més amunt pinten de banderes els balcons

quan s’albira l’exili)

Encara plou.

És la lluïssor de l’asfalt entre fanals

o la llum entre ombres esvalotades

als túnels de l’Eixample?

(mentides ballen fora de compàs)

L’eufemisme:

col·lectiu vulnerable que transita carrers

o un crit en la fina pell urbana.

Cinc de la matinada.

El formol s’escola a les clavegueres de ciutat vella

Sense llum,

algú hi aguaita

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

L'esperit de la casa

JUGUE entre pilars lluïts d’algeps. M’hi enlaire vertical fins . tocar mare. Cap per avall, deixe que el cor ple a vessar... precipite sang fins al cervell. I escape. La llar és el meu lloc i me l’estime. Si les busques del rellotge

simulen analògiques caigudes del temps, jo -només jo- empastrat de matèria, soc ànima estesa que provoca el vent. Transite entre visites i portes de pas amb posat meninfot. Potser algú em tanque una finestra i proclame de manera sentenciosa que la vida són quatre dies, mentre contempla la meua fotografia amb un incòmode gest de distància. Jo em quede darrere les cortines. I somric.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

[De cos present...]

DE cos present, aquests mobles preserven

la seua pols ofegada, el silenci.

Queda una llum absurda, inútil,

enganxada al terra com una ombra.

De cos absent, esperem l’arribada

de la flama alegre, el so dels passos.

Encenalls de llum entre mobles blancs

o del bon matí al matalàs fresc.

Els primers enemics de la història:

cors de foc i aigua als nostres papers

tacats de tinta borrosa i fosca.

Sense a penes alegria, pense

en les cendres d’aquests enemics morts,

principi i ànsia d’una altra vida.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

[Un resplendor vertical]

Mirar-te- Sentir-te desbordat en veure't

Calma't. Aquest somriure que et besava

Ricardo Bedrina

UN resplendor vertical

perla en el blanc que il·lumina el teu rostre.

Mirar-te. Sentir-te desbordat en veure’t.

Saber que no em pertanys.

Calma’t. Aquest somriure que et basava,

que et lluïa trasbalsat de lluna i distància,

queda al passat, a l’altra banda del món.

Eixirem de noves llunes, noves distàncies;

trobarem la perla del blanc que il·lumina el rostre.

I potser en un esclat de petita victòria

ens mirarem com ara,

mentre minva la lluna en descarnada foscor.

[Dins del projecte del curs 2018-19, sobre poesia]