Ripoll, Ricard
Ripoll, Ricard
PRÒXIMAMENT.
HAURIA volgut córrer pel camp, robar
magranes o bresquilles i nadar
al riu amb els amics. Però ja
no en tenia cap, només quedava ell.
Els altres eren infants i corrien i saltaven,
I cantaven cada matí de camí a l'escola.
I quan veien que ell passava pel pont,
Tan lentament, encorbat, i tan vell
Mirant els núvols o una merla a l'horta,
Xiulaven, reien i l'aclaparaven.
Com podien pensar que ells també,
Un dia, anirien a l'altra banda del riu
On el silenci és torna espès?
Si no fora pel tendre zim-zam
D'un engronsador clavat en el record.
[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]
EL niu és al vol
El que l'arrel és a l'arbre
Un record que ens projecta
Cap a l'infinit
Els mots esdevenen tisores
Que retallen en el passat
L'aventura d'una vida
Plena d'incerteses
De passions i dolors
Que només sabrem entendre
Quan se'ns imposi l'enigma
Al final del camí
[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]
ENMIG d’un bosc espès, de mots incendiats,
desats en la memòria que brilla cada vespre,
la casa del poeta espera sense pressa
l'instant del sacrifici, el moment de més joia:
L’arribada de l’Altre com un Jo estranger.
Escriure és morir a foc lent, en silenci,
renéixer de les cendres i cremar el passat.
I tu hi pots entrar. Accepta el cerfull,
que la teva presència sigui una nova flama.
Bufa sobre els mots i que es tornin guspires.
[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]