SOLER ALCAIDE, NATI

Té

TÉ, la meva mà.

Agafa-la, agafa’t

fort, ben fort a ella!

Lligarem amb seda,

amb enterc espart,

o amb incertesa

aquesta por nostra

al negre reixat

del gran finestral

tancat i barrat.

Les agulles d’aigua

ens recosiran

al clam i, el fang

garfullarà el mal

rierany avall,

on la rosa blanca

madura els pètals

i no amaga cap

ni una espina.

[Dins del projecte del curs 2025-26, sobre la Dana: Som aquest esguard damunt del full]

Clareja

ALLÀ lluny, un neguit infinit

fa de llum el gran llit de la nit,

repinta una cinta de plata

per llinda de la mar esclava,

llença grans de magrana a grapats

que, envolats, passen la creuera

sense ulls del ferm i de l’estantís.

Vora teu tot és malgirbat, prim,

sagnant com la claror primera

besada amb dolçor extrema,

rebuda com senyal de vida,

com el cant de l’alosa i de l’humà.

Vora teu el dret a ser feliç

no és nou, ni és un cabdell finit.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

Flama

S'HAN capgirat drets i deures,

qui els aplica i qui se’ls pren.

S’ha fet fungible l’etern.

La paraula, que era de pedra,

ara és aire enmig del cel.

El pensament ja no és adust ni sever,

és acomodatici, sinuós, dispers.

Ja no ens cal guardar res,

ni les formes, ni els fets.

Tenim algú, no sabem on,

que no funciona amb oracions,

sinó amb botons, algú impassible,

cobdiciós, segur; algú que ens mena

pel pedregar al penya-segat.

Tenim un algú que no ens tem,

però que ens sap indestructible

flama menuda, incandescent,

foguera viva eternament

al bell mig dels sentiments.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

La casa del poeta

AL teulat de casa se'ns va obrir una gotera rebeca,

quan s'hi escolava l'aigua repicava un tic-tac opac

de busques, d'arpa mal tensada, de tecla tossuda.

Creixia impàvida perquè nostres mans eren massa xiques

per a taponar-la, el perdó difunt i el bescanvi un somni.

No la van fer llarga i profunda la pluja ni el vent,

van ser la malastruga, les obligacions, els cors de marbre

i les lleis d'ells, adaptades als fets i als temps.

Diuen els requeriments i els papers sense ànima,

que la gotera és nostra mestressa, generosa i benigna,

ens permet viure per a ella, dessota seu o dispersar-nos

i anar un per un, per una altra cosa, desarrelant-nos,

mentre amb tota la fermesa i ben clar, proclamo:

Amb teulat o sense ell, la meua llar són ells, la gotera,

una trampa més per a fermar-nos al cruel engranatge.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

Fang de sang

ALLÒ que et falta ho significa tot,

l’aire intangible, l’altre alè,

el cos innocent i el camí rebel.

Ho dius i no se sent; el món és sord,

nat d’una estirp basada en la sang.

Vivim per ella i per ella morim,

hi mercadegem i no ens abstenim

de dir: beus del meu cor i del meu rang.

Cantes, crides, escrius ben clar: sóc la sang

la sang que envoltes amb la teua vida,

la sang que et fa trescar i tu em fas fang.

Fang modelable pel vent, prim i macat,

del que envileix dits i sentits, del que es fa

gleva aspra i et torna estri oscat.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]