Apunts de Praga, Ajuntament de Sallent, 2001
Onze d'agost, ed. Cossetània, 2003
Les dents del gat, ed. Viena, 2004
Quan la figuera és assotada pel vent, ed. Aguaclara, 2005
Poemes de pedra seca, amb imatges de Josep Vallès ed. Cossetània, 2006
Furgar el rusc, ed. Emboscall, 2008
La pedra d’aquesta casa, ed. La Comarcal, 2009
La casa amb set butxaques, ed. Pagès 2009
Les dents de la pluja, editorial Bromera, 2011
La lentitud del ramat, editorial Pagès, 2015
Diuen...escrits propers, amb imatges de Josep Vallès, editorial Cossetània, 2016
Paraula, Casa de Andalucía de Dénia, 2017
Cadells de Gat, amb fotografia d’Olga Pros, ed. Ònix. 2020
Entre vinyes de la pintora M. Teresa Baltasar, 2020 (part del text del llibre)
Motor de sang, Ed. Onada, 2021
Portes obertes, portes tancades, portes que canvien la vida, amb fotografies d’Olga Pros Jané, editorial Ònix 2021
A propòsit d'unes flors, sobre aquarel·les de Camil·la Pérez Salvà, ed. Ònix, 2022
La lutier, dins Baix Continu, amb Zoraida Burgos i Laura López, Ed. Arbar, 2022

Antologia poètica

Del llibre Motor de sang:

Llorenç del Penedés

El meu és un poble de cases desiguals

pintades de qualsevol color.

Contingut entre canyes que,

a gust del vent

fimbregen i entonen ferotges melodies

de mal escoltar.

És un solc aclofat

a la falda de la serralada xica,

massa discret per encarar-se a mar.

El meu poble ignora

la xerinola de la canalla

estripant-se el futur i les calces

al carrer, als oliverars,

o l’institut del poble del costat.

Acostumat a vendre’s la veu

per un polsim de llevat,

i a mesurar la vida

amb la llargada de la sentor

de raïm recent premsat,

el meu poble ha decidit

plantar l’ànima a la terra.

Del llibre La lentitud del ramat:

Un gran vi

Dieu, insignes

per què trobeu en el vi

aroma de gessamí,

gust de mores silvestres,

de fonoll i serves,

textura de maduixa,

untuositat de llima,

color de cirera i

cos d’agulla perlera?

Dieu eximis

no li heu notat mai al vi

l’aroma del treball de sol a sol.

el gust del dolor

per no saber com pagar al banc

la textura aspra dels crèdits,

i la untuositat dels avals?

Dieu, li heu degustat

el color de la impotència

travessant l’ànim del pagès

amb una agulla saquera?

Dieu, preclars, dieu...

Poemes inèdits:

Autònoms

Les erugues, com bèsties salvatges, havien

començat a menjar col.

Els pardals, com voltors famolencs, havien

començat a menjar espinacs.

Els caragols, com insensibles rates, havien

començat a menjar bròquil.

Els gats, com inútils cocodrils, havien

començat a jaure sobre les escaroles.

Els gossos, com tractors amb arada, havien

començat a gratar les patates de llavor.

Els coloms, com podadores hidràuliques, havien

començat a escapçar carxofes.

Els autònoms, com qualsevol animal assenyat, havien

començat a veure la fi del trimestre.

Col·lecta pels pobres

De la vostra fam

n'hem fet un festí,

d'ous, grills de taronja,

mel, mantega

i ben poc vi.

Si fóssiu rics,

de vostra fam

faríem clam,

pintaríem murs,

enderrocaríem pors,

assentaríem escola.

Si la fam fos nostra,

dels del mig,

pobres i rics

n'hi diríeu:

mandra!

Llengua

Hi ha gent que és tota llengua,

una llarga i verinosa llengua,

una gran llengua enganxosa i bífida.

Una llengua recaragolada, espiritrompa,

libadora d'un nèctar no apte

per a paladars omnívors.

Hi ha gent que amb la llengua, mata.

N'hi ha que mataria per tenir-ne.

N'hi ha que amb una llepada

poden esborrar una estrella.

Hi ha qui s'hi penja una anella,

però ningú sap renunciar a ella.

Poemes

De nit ha fet quatre gotes esparses,

de matinada han gosat caure dansant,

sobre els tolls lluents del carrer, on un home

diu que s'ha de matar tot el que embafa

amb la facilitat que es maten mosques.

Bec cafè amb son. La rossa mal pintada

fa el primer servei de la setmana,

al balcó es baden les roses grogues.

Em poso el davantal per servir-te

tallat de verí amb croissant d'espelta

et llanço la ganyota del somriure

i sols em ve de gust, un plat de poemes.

Barraca

Les més gran i les més xiques,

fumades, rogenques i esblanqueïdes,

les d'aresta viva i les arrodonides.

Totes, nosa dels camps,

aplegades una per una,

serveixen per aixoplugar la vida

quan el cel, rebec, s'obstina

en fer saber qui mana i qui regala

collita, força i mirada.

Santificar

Per santificar la festa

he netejat el greix de la cuina,

he espolsat els estors del menjador,

he restablert l’ordre de les lleixes,

he cuinat un ànec mut,

he retornat la transparència dels vidres,

he planxat mitja dotzena de camises,

he sargit un parell de sets a les calces,

he parat, menjat i desparat taula,

escombrat, rentat, abrillantat

i, he fet tan lluentes les rajoles

que ara s’hi pot emmirallar

aquest feixuc cos cansat

que abeura les esperances

de la infatigable ànima que hi sojorna.

Poemes seus dins del projecte

Clareja

ALLÀ lluny, un neguit infinit

fa de llum el gran llit de la nit,

repinta una cinta de plata

per llinda de la mar esclava,

llença grans de magrana a grapats

que, envolats, passen la creuera

sense ulls del ferm i de l’estantís.

Vora teu tot és malgirbat, prim,

sagnant com la claror primera

besada amb dolçor extrema,

rebuda com senyal de vida,

com el cant de l’alosa i de l’humà.

Vora teu el dret a ser feliç

no és nou, ni és un cabdell finit.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

Flama

S'HAN capgirat drets i deures,

qui els aplica i qui se’ls pren.

S’ha fet fungible l’etern.

La paraula, que era de pedra,

ara és aire enmig del cel.

El pensament ja no és adust ni sever,

és acomodatici, sinuós, dispers.

Ja no ens cal guardar res,

ni les formes, ni els fets.

Tenim algú, no sabem on,

que no funciona amb oracions,

sinó amb botons, algú impassible,

cobdiciós, segur; algú que ens mena

pel pedregar al penya-segat.

Tenim un algú que no ens tem,

però que ens sap indestructible

flama menuda, incandescent,

foguera viva eternament

al bell mig dels sentiments.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

La casa del poeta

AL teulat de casa se'ns va obrir una gotera rebeca,

quan s'hi escolava l'aigua repicava un tic-tac opac

de busques, d'arpa mal tensada, de tecla tossuda.

Creixia impàvida perquè nostres mans eren massa xiques

per a taponar-la, el perdó difunt i el bescanvi un somni.

No la van fer llarga i profunda la pluja ni el vent,

van ser la malastruga, les obligacions, els cors de marbre

i les lleis d'ells, adaptades als fets i als temps.

Diuen els requeriments i els papers sense ànima,

que la gotera és nostra mestressa, generosa i benigna,

ens permet viure per a ella, dessota seu o dispersar-nos

i anar un per un, per una altra cosa, desarrelant-nos,

mentre amb tota la fermesa i ben clar, proclamo:

Amb teulat o sense ell, la meua llar són ells, la gotera,

una trampa més per a fermar-nos al cruel engranatge.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

Fang de sang

ALLÒ que et falta ho significa tot,

l’aire intangible, l’altre alè,

el cos innocent i el camí rebel.

Ho dius i no se sent; el món és sord,

nat d’una estirp basada en la sang.

Vivim per ella i per ella morim,

hi mercadegem i no ens abstenim

de dir: beus del meu cor i del meu rang.

Cantes, crides, escrius ben clar: sóc la sang

la sang que envoltes amb la teua vida,

la sang que et fa trescar i tu em fas fang.

Fang modelable pel vent, prim i macat,

del que envileix dits i sentits, del que es fa

gleva aspra i et torna estri oscat.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

Page updated

Google Sites

Report abuse