Lliçons de verins

...SÓN papallones

XISTEIX el verí,

allà endins de la boca.

La fosca, la nit,

l’incert que extingeix,

el gel i la corda

al pou. Aquesta ombra

m’habita. Em fa

l’impossible i el neguit.

Llum i ombra i gris

en el gest de paraules

no dites. Aixeca’t,

silenci! A dins, la vida

atresora el teu darrer cant.

A dins, hi ha el verí.

Però ningú no intueix

tota la seua força.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

Són papallones

...SÓN papallones, i els diagrames

ambulants que d’infants

dibuixàvem, tots els afectes

deixats enrere que encara

ens miren, a la lluna estant,

i els signes interrogants

que empraves sovint, l’esguard

inquiet, d’aquells que a penes

té res a perdre, ara hi tornes

sovint, les mans al pit

que el protegeixen, i jo,

com un metall inert i el martell

el colpeja, genera la forma

d’una primavera muda,

les paraules ho saben bé,

que ser a la lluna és l’única

forma que tinc d’estimar-te.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

El cantó de mi

NO són parets, no,

ni els mobles que m’envolten,

els dics que contenen aquest gest

de ser jo a dins, les coses

com un parapet, com un discurs

dit en veu alta

i que ningú escolta,

lentament vas aprenent

el sabor de certs esguards,

certes renúncies m’embolcallen

i la veu a penes és un gargot

que no entens ni t’acompanya,

fuig de tu!, o ben a prop,

només allò que et permet

reconstruir, la forma

de l’efímer, el bosc de núvol

per disfressa, sempre la paraula.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

Aproximacions i rituals

HE viscut la soledat

com una nit contra les branques,

mentre el paisatge em bastia

gairebé des del meu endins,

he cosit la soledat

amb penjolls, amb parracs,

amb el silenci desfet

des d’on poder proclamar-te,

i tanmateix no sé si el far, en

atraure’m contra el rovell,

fundà la pell d’una carícia,

mes a cada nit la fosca

ha teixit el seu ferm conjur:

haver estat d’aquesta realitat el nàufrag.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

Ves-te'n

VES-TE’N

no hi ha paraula que emplene

més l’espai

ni cap acció que marque el temps

com cirurgia

el silenci com un bisturí que t’omple per dins

i un buc

et naix com una segona pell

on t’asfixies

però l’aire a poc a poc aixecarà

un poc d’arena

i podràs veure llum uns pocs segons

de la finestra

una estranya felicitat a poc t’haurà

de prendre

ara que la calma comença a fer de tu

una vita nuova.

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]

(Després, l'aire t'ha envoltat)

El teu somriure és d'aire

pur moviment de l'ànima

Zoë Price

DESPRÉS l'aire t'ha envoltat.

Esdevenir núvol,

tractar el gest que va marcant

els dies nascuts ran l'abisme.

Hauràs pogut romandre

i el moviment s'ha format

en el tremol d'aire

que fa caure pètals i ocasions.

Profundament, t'has aturat

davant del mirall

i cada fosca t'intenta

la veu i quasi somriure.

És el lent, insegur pas,

un occir de vent,

i l'ànima sent el frec d'arena,

com quan somriu i cada estació

allarga el mot arran la pell.

[Dins del projecte del curs 2018-19, sobre poesia]