Bons desigs de cap d'any

Entre les taules del meu poble,

braçats d'alfàbregues i nards

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

A AQUESTES alçades de la història

no sé si l'Esperanceta

es deixarà abraçar

una altra vegada. O potser sí.

Els que ara ja som vells

―amb tots els desenterrats―

ho vam provar fa molt temps.

Ella es va deixar fer,

que li duiem qui-sap-lo

de braçats d'alfàbregues i de nards.

Però, això sí que no,

el poble, que no sigui gens diví.

Aquestes coses, un sap com comencen,

però qui sap a qui acabem matant.

Com deia l'altre poeta,

Diví és inferior a terrenal.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

Espere que tornes

¿DE què ens parla aquest fragment:

d'un amor adolescent

o d'algú que ha perdut

son fill o sa filla,

morts els dos, la filla i també el pare?

Ho miro pel google

i em trobo una samhanta

que no mou el nas,

però es diu gilabert,

igual que el poeta, i fa veure que canta.

¡Quina pena, quina pena

que sigui consum, mercat,

el poder que mou l'ànima dels joves

ara, oi Miguel,

sense adonar-se'n, sense adonar-se'n!

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

La casa del poeta

LA casa del poeta és buida ara:

fa dotze anys que en va marxar la vida.

Ell després ha viscut a les cabanes,

s'ha reclòs en campaments provisionals,

ha parat en hotels i en hospitals.

Dius que no s'apaga mai la flama de la llar,

però és mentida.

  Cap taula, cap plat

ni cap llit no són els seus.

Li demanes al poeta que parli

de ca seva, però ell ja no té llar

ni mai més no en tindrà.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

L'alosa

SENSE tu, jo ni puc ja respirar.

Em fa nosa el pes de la flassada

al matí. Perquè pari de somiar

ve l'alosa, amb la veu cantada a la boca.

Quan estic amb tu, ets com aquest sol

que m'entra per la finestra, escolant-se

per l'escletxa entre fustes velles, sol

i per sorpresa, com ho fa un lladre quan furta.

Amb una veta de llum em dibuixa

el pentagrama de la nostra vida

a la paret. I s'hi para l'alosa cantadora.

Sense tu, la pauta se'm desdibuixa

i emigra l'ocell lluny de nostra vida,

fins a la terra on no fa mai nosa, emmudida.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

Elegit del dolor

NO l’esperança,

tens la seguretat completa

que et salvaràs sempre

de la caiguda

en aquesta falsa felicitat,

perquè tornarà tot sol

sense buscar-lo,

sense haver-lo cridat,

ell tot sol,

tornarà el dolor

a l’elegit del dolor.

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]

Poema del blanc trencat

En aquest blanc, la buidor

Només amb la buidor niua la fosca

Lorena Peris

EMBLANQUINAR  per emblanquinar,

no sé, no sé...

Buidar per buidar...

Potser hauríem de concretar més

què buidem, perquè i de quina cosa.

S’ha de fer fosc, això segur, si no fos que...

Per exemple, la Sophia en un poema d’abril del 74

diu que la Revolució

és com pàgina en blanc

on el poema emergeix,

però en el poema de la pàgina següent diu

que els altres són sepulcres emblancats

on germina silenciosa la podridura,

—tots els altres menys la persona que ella estima,

a qui adreça el poema.

O la Víctor Català

que canta en son Llibre blanc

tot el que és erm de color

—diu blanc de blancor de color absent—,

o sia, el que nosaltres,

orfes de la seva amorosa inspiració,

n’haguéssim dit gris i prou.

Així que de blancs n’hi ha de totes les menes

—això ho han sabut sempre els pintors

i també l’Emily Dickinson: no només

hi ha el famós blanc del seu vestit,

també hi haurà sempre el seu Dret de la Blanca Elecció.

[Dins del projecte del curs 2018-19, sobre poesia]