GERONA FUMÀS, JOSEP
GERONA FUMÀS, JOSEP
[Pròximament]
Entre les taules del meu poble,
braçats d'alfàbregues i nards
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
A AQUESTES alçades de la història
no sé si l'Esperanceta
es deixarà abraçar
una altra vegada. O potser sí.
Els que ara ja som vells
―amb tots els desenterrats―
ho vam provar fa molt temps.
Ella es va deixar fer,
que li duiem qui-sap-lo
de braçats d'alfàbregues i de nards.
Però, això sí que no,
el poble, que no sigui gens diví.
Aquestes coses, un sap com comencen,
però qui sap a qui acabem matant.
Com deia l'altre poeta,
Diví és inferior a terrenal.
[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]
¿DE què ens parla aquest fragment:
d'un amor adolescent
o d'algú que ha perdut
son fill o sa filla,
morts els dos, la filla i també el pare?
Ho miro pel google
i em trobo una samhanta
que no mou el nas,
però es diu gilabert,
igual que el poeta, i fa veure que canta.
¡Quina pena, quina pena
que sigui consum, mercat,
el poder que mou l'ànima dels joves
ara, oi Miguel,
sense adonar-se'n, sense adonar-se'n!
[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]
LA casa del poeta és buida ara:
fa dotze anys que en va marxar la vida.
Ell després ha viscut a les cabanes,
s'ha reclòs en campaments provisionals,
ha parat en hotels i en hospitals.
Dius que no s'apaga mai la flama de la llar,
però és mentida.
Cap taula, cap plat
ni cap llit no són els seus.
Li demanes al poeta que parli
de ca seva, però ell ja no té llar
ni mai més no en tindrà.
[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]
SENSE tu, jo ni puc ja respirar.
Em fa nosa el pes de la flassada
al matí. Perquè pari de somiar
ve l'alosa, amb la veu cantada a la boca.
Quan estic amb tu, ets com aquest sol
que m'entra per la finestra, escolant-se
per l'escletxa entre fustes velles, sol
i per sorpresa, com ho fa un lladre quan furta.
Amb una veta de llum em dibuixa
el pentagrama de la nostra vida
a la paret. I s'hi para l'alosa cantadora.
Sense tu, la pauta se'm desdibuixa
i emigra l'ocell lluny de nostra vida,
fins a la terra on no fa mai nosa, emmudida.
[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]
NO l’esperança,
tens la seguretat completa
que et salvaràs sempre
de la caiguda
en aquesta falsa felicitat,
perquè tornarà tot sol
sense buscar-lo,
sense haver-lo cridat,
ell tot sol,
tornarà el dolor
a l’elegit del dolor.
[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]
En aquest blanc, la buidor
Només amb la buidor niua la fosca
Lorena Peris
EMBLANQUINAR per emblanquinar,
no sé, no sé...
Buidar per buidar...
Potser hauríem de concretar més
què buidem, perquè i de quina cosa.
S’ha de fer fosc, això segur, si no fos que...
Per exemple, la Sophia en un poema d’abril del 74
diu que la Revolució
és com pàgina en blanc
on el poema emergeix,
però en el poema de la pàgina següent diu
que els altres són sepulcres emblancats
on germina silenciosa la podridura,
—tots els altres menys la persona que ella estima,
a qui adreça el poema.
O la Víctor Català
que canta en son Llibre blanc
tot el que és erm de color
—diu blanc de blancor de color absent—,
o sia, el que nosaltres,
orfes de la seva amorosa inspiració,
n’haguéssim dit gris i prou.
Així que de blancs n’hi ha de totes les menes
—això ho han sabut sempre els pintors
i també l’Emily Dickinson: no només
hi ha el famós blanc del seu vestit,
també hi haurà sempre el seu Dret de la Blanca Elecció.
[Dins del projecte del curs 2018-19, sobre poesia]