ARRAZOLA, ROSA MARIA

La mar(e) amniòtica

LA tartana negra parla del dia zero,

de quan la mare em va donar el primer petó,

de les cançons de bressol

i les primeres joguines.

Del pati de l’escola on jugàvem a cromos

i de les festes d’aniversari amb tantes nenes.

I també, de les olives trencades de la iaia,

i de la truita de patates de l’aviona.

La tartana negra, ineludible i cíclica,

com Estellés, em parla d’estimar,

i sento les aromes del pa amb oli

i veig roses florides i un passerell que canta.

La tartana negra és la frontera que no és,

i quan m’adormi en la calma de l’oceà,

serà la mar protectora, la mare amniòtica,

que nodrirà l'alè per enfortir els pulmons...

quan la tartana negra que ve i se’n va,

em faci tornar a ser la filla de la mare.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

Durga(1) i tots els noms

ENCARO invencible totes les guerres perdudes,

regno amb divuit braços estesos, entre bandits,

escric la llibertat amb 108 dits.

I després m’obro pas, bandolera relapsa,

entre el vent que ens empeny cap al món de l’oblit.

Com Elisava(2), filo la nostra llengua,

com Na forta Mercadera(3) clavo llances dins del vers,

a dalt d’una torre ferma com Aldonça(4) crido pau.

Així em procuro l’aire,

i convençuda que hi puc ben arrelar,

l’escric amb les puntades sargides de totes les cicatrius,

les de tantes ferides que són la mateixa.

Així us procuro l’aire,

perquè aquestes llavors de llibertat corsària,

retornin a l’últim vers els nostres noms oblidats.

Notes:

1) Durga, significa inaccessible o invencible en llengua sànscrita. Es considera una popular forma d’ésser suprem al món hindú, seria la deessa de la guerra, representada amb 18 braços, habitualment cavalcant sobre un felí i sovint lluitant contra dimonis.

2) Artista medieval, brodadora catalana que va ser de les poques dones que va signar la seva obra en aquells temps.

3) A Peralada hi vivia una dona que ha passat a la història gràcies al fet que Ramon Muntaner en va parlar a la seva Crònica com a protagonista d’un fet “meravellós”. Li deien na Mercadera, i segons Muntaner, que la coneixia personalment, era “fort esperta fembra, e gran e alta”. Una dona corpulenta i decidida que no va permetre que els embolics dels nobles li impedissin fer vida normal. Durant la croada contra la Corona d’Aragó, no va dubtar en vestir-se d’home i fer un presoner de guerra francès que va entregar a Pere el Gran.

4) El comte de Pallars, Arnau Roger, va fer presonera Aldonça de Bellera el1430. Ella, després de declarar que no reconeixia la seva autoritat, es va tancar a la seva cambra, dalt d’una torre. Fou una dona d'autoritat que no imposava per la força ni amb les armes. No va respondre a la violència, però tampoc va acceptar la injustícia i va ser capaç d'alliberar-se i d'alliberar el seu poble de l'autoritat imposada resistint pacíficament.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

Dos terrats

SI l’alba neix a casa, l’aurora no és incerta:

la merla abraça cendres al vell terrat de sempre

i et canta les presències que han aixecat la llar.

T’asseus a la cadira que pertanyia a l’àvia,

on ara seu la mare de cara a l’horitzó

i les muses abracen rosers i buguenvíl·lies,

protectores del foc que arroenta les mans.

Llavors el temps s’orienta, etern cap al poema,

que té portes obertes i un nou terrat molt gran,

i si la vida tomba cap a l’estona trista,

l’ocell que canta tendre la nit amorosida

regala un món calent, un mot calent, que mai no descavalca.

On has après a viure, on tot ha deixat llum,

escrius una altra llar feta de versos,

que no coneix cap mur, que encén fogars segurs,

on viuen les absències entre flors.

Al safareig aboques la gelabror dels anys

i els rajos de l’estrella escalfen dos terrats.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

L'ocell

EN el silenci deso una mirada

que roman closa en un boscatge fi,

duu un bell estol d’ocells alçant volada

i un raig de veu que torna cap a mi.

Entre tempestes ploro l’enyorança

i quedo sola avorada al confí,

quan l’aigua parla de tanta mancança

no hi ha horitzó que il·lumini el destí.

Llavors l’ocell que em portava paraules

fa una cadena que cerca les baules

i obre les ales damunt dels meus ulls

i en una dansa que es mou dins del vent

escriu l’amor sobre un núvol pacient

i la tempura m’impregna de tu.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

Fossa vital

AQUEST és el cos

de l’entrada i la sortida,

el cos del dol del pare i de la mare,

de la mare-vidre,

del vidre-mare esmicolat.

Aquest és el cos del melic

de la mare-vidre esmicolat.

El cos sense miracle,

el cos de marbre fred,

ben soterrat,

el cos que no ha envellit,

que no té el vent de cara,

que no troba les pedres

per ensopegar una altra vegada.

Aquest és el cos que ja no és,

és la fractura de totes,

el crit violat.

Aquest és el cos del solc,

el cos prenyat de vida

que dorm al clot del mal;

el cony asfixiat, la cicatriu

que desaprèn la nit més fosca.

Aquest era el cos aterrit

que va sentir cruixir la seva força,

que va agafar les fletxes

per disparar veritat

i es va quedat tot sol,

sense croc, sense déu,

sense llum vella.

Aquest és el cos que totes duem,

el cos flama, final, cos accident,

el cos lacerat que punxa pena;

el cos de la coïssor, del calvari

que va sentir a la pell,

de la malura sense fi.

Aquest és el cos que ja no és

i que jo faig meu i desenterro,

perquè elles

no havien de morir sense sentit.

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]