L'amiga

L'AMIGA, que ha vingut a visitar-me

enèrgica feliç, la gran amiga,

la periodista, la mare, la germana, la filla.

L’amiga que amb barret de palla o de bombí,

amb pamela, surt a la foto com d’una altra època

sempre bella i somrient, malgrat les ulleres fosques,

malgrat el cuc que la devora. I jo li dic: amiga, viu

i escolta el vals, la teua música del migdia, ploga

o neve, les dents blanques, la mirada brillant”

l’amiga que ha vingut a visitar-me no pot prendre cervesa

ni el vi de sempre, la periodista, la professora, la mare,

amb maquillatge o sense, amb cabells o sense, la que arrapa

el cuc i somriu com si res, i ens ompli a totes. L’amiga que tothom

voldria tindre positiva i serena. Estellés li diria: No hi havia a València

dues cames com les teues...un somriure com el teu... I ella riuria

o li contestaria, amb les ulleres de sol malgrat la fosca.

L’amiga que calla quan fa mal

el que sent, l’amiga, encara en vida.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]