Els ulls front el mirall

TRACTE, emmascarat, d’emmascarar-me,

però ja ni el maquillatge esmicola

aquesta opressió enmig del pit,

i revisc cada instant el teu record

entre tanta alegria com m’envolta

i que m’assedega sense remei

d’aquell rostre teu tan seré, tan bell.

Regnaves els dies de carnestoltes

i així pensava honorar-te de nou...

tot em du a tu, tot ha canviat!

Amb els sentits entelats ric per fora,

obligat, un somriure trencadís

que de tan forçat esdevé ganyota.

Aquesta disfressa, que em pesa a sobre,

el meu ànim empeny muscles avall,

enfosquit quan soc en la intimitat

al més fons del meu ésser, enaltint

a ulls de tots, amb una trista alegria,

l’aplom i l’esme que pensen que tinc...

que mostre ací, entre tanta algaravia.

[Dins del projecte del curs 2025-26, sobre la Dana: Som aquest esguard damunt del full]

Vindran dies feréstecs

LA pedra no atura el pas del temps

brega contra l’erosió

però entre l’escletxa escampa l’onatge les seues pors

l’aigua s’escola amerant-ho tot,

salobre que esmerça el curs d’antics llits

i al seu pas la rosa es torna card

i el card esdevé pols

i la pols t’ennuega els sentits

i tems que ja mai més floriran les oronetes

perquè els nius

sota el recer de les teulades

ja no nien,

a la intempèrie

ja no nien

qui sap fins quan...

La primavera passa, i ja no trau pit.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

Estels

LA raó que empeny el desig

es mostra esquiva en tant que el temps

decep entre les hores mortes

dels dies en què tot trontolla.

Entre els solcs hostils del camí

llarg i sinuós que ens separa,

l’albir de la teua lluerna

és el meu far incombustible.

Un fat cisellat sobre pedra

que em manté alerta, despert.

Escalaré la subtil heura

que abraça els maons que ens separen

fins abastar el teu caliu,

desig intacte i objectiu

únic de la meua raó.

I serem estels infinits.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

Por

ON rau aquella esperança passada

quan el desig esdevenia empenta?

Sol, vagarege en plena nit antàrtica.

Sol, vers el teu caliu. Pren-me ben fort

la por em tenalla tots els sentits,

sols de la teva mà puc avançar

i amb tot, se’m nuvola l’enteniment

i no entenc res, vull, però soc tot plany.

Plany per aquest no poder alenar

que em fa avançar a peu sense vigor.

Et distreus tan sols un segon i pense:

no podré volar ja mai més tot sol?

Dins meu burxe el perquè d’este alifac

i eres tu qui em sargeix aquesta nafra

ací al pit amb puntades d’assossec.

I bota entre les puntades un punt

i goteja una altra gota de sang

i amb el degoteig supura la por.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

L'absència

NI esper d’amor tinc ja ni cap esment,

cap ombra atenyerà al meu esperit,

no espere més que davall del neguit

apuntar el cap i alenar lleument.

Amb tan sols un gest en teníem prou

i encara seguit somric al teu buit

i arrapat als records m’escalfe al llit

i ets ací i enlloc i ja ni fem jou.

On són els versos de paper aquells

que et retien des del meu cor honors?

Al nostre estany ja no salpen vaixells

se’ls ha endut el vent i pregue socors.

Hui ens hem creuat, no te n’has adonat,

li somreies... En mi ni has reparat.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]