Un fulgor

S'ESCAPOLEIX el temps de les mans del temps, i és ja una remor la infància. O un fulgor? Una veu que arriba fluix, aviat imperceptible, diu coses. Diu un llenguatge arcaic. Només en el record —i per sempre en el record— torna a brotar en el cor de la boira un gerani.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

Hipertèrmia

EL bandoler, arribat d’algun segle recent, gira cap per amunt una sargantana que havia quedat a l’inrevés. La sargantana enceta noves vides amb el tacte de la mà. Si qui observa aixeca una mica la vista hi podrà veure, també, un prat de falgueres esgrogueït que, com tot, només sembla existir pel tacte de la febre de qui ha tramat aquest camí.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

Entrefosc domèstic

ES van anar fonent, els llums,

com si alguna mà els desmentís

després de segles de ser encesos,

però no, es veu que era la fosca

l’esperit que els encorralava,

que ens afonava en els paisatges

d’un vers que havia encara de venir:

«un cor, s’hi veia un cor, ara és tot runa».

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

En un banc

En un banc vam començar.

En un banc ens vam besar.

En un banc vam viure.

En un banc ens acomiadarem.

Testimoni impassible d’esperits

que un dia van ser un cos luminiscent

—un sol cos cargolat damunt la fusta,

iridescent, etern per una estona

en les profunditats de l’univers—,

banc que coneixeràs l’erosió

de les nostres cuirasses sobre l’aura

del teu temps perdurable, banc que encara

no saps —sols ho somia la claror—

que en un banc, tornarem potser a renéixer.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

Horabaixa

NO té veu, aquest angle de la tarda:

es vol plànyer dels cossos, dels estrips

a les pells, ell que potser no en sap res,

del jou de ser a prop, al foscant dels murs.

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]

fi de festa

No voldria finir aquest capítol

sense viure cada paraula.

Borja Villa

TANTA paraula, tants esclats de llum

estroboscòpica en un menjador

buit, fan que el nen, arrecerat al lloc

d’on ja ha marxat tothom i des d’on veu

empal·lidir un capítol més dins seu,

vulgui refer cada terme escoltat,

tota partícula de vida externa.

Com qui basteix móns de records recents,

recitarà les paraules dels grans

davant el vidre que reté foscors,

provant de viure-les, fent-ne habitacle,

mentre el silenci és cada cop més dens

i intermitents, els llums, no cessaran

d’anunciar la fi d’una altra etapa.

[Dins del projecte del curs 2018-19, sobre poesia]