Imatge Aleix Plademunt
Imatge Aleix Plademunt
PUIG, ELM
IMATGE D’ALEIX PLADEMUNT
Poesia.
La invenció del sotabosc. Alzira: Editorial Bromera, 2016.
Mentre mastegues la matèria. Pollença: El Gall Editor, 2020.
Planeta latent. Calonge: AdiA Edicions, 2022.
Una ungla mai voldria ser tallada,
només créixer en caos, com una selva,
estendre’s vers un món sempre novell
sense destrals, ni paraules.
ɣ
La voix du sang
No hi ha ocells ni rastre de versos,
però és com si el cant d’uns estornells
s’enredés amb la fressa
tendra de les fulles i el vent
un vespre de qualsevol segle,
com si un error fos reparat.
El temps haurà sobrepassat el temps:
tornaran les partícules a casa
com un espectre dins la polseguera,
mentre nosaltres anem perdent capes,
esllavissats, a l’endemà de tot.
ɣ
No vol dir res, aquest instant. No és res.
Excepte un so, esmorteït, de fulles
que algú trepitja mons enllà, a l’altra
banda del son, com si cerqués l’infant
que un cop va ser, no ens vol dir res,
no és res, aquest instant.
Enmig del trànsit entre estats del son,
la parla estesa com una sement
que s’alçarà només per relatar-nos,
ara que escampem llenguatges caducs,
abocats a les fosses de nosaltres.
ɣ
Al sud d’Argentina
Davallen, al llac, les formes dels salzes,
la cridòria curulla la tarda,
dins l’aigua un nen fa el mort. No se’ns hi veu,
per més que enfoquem: ja som el que manca,
el desballestament d’una postal.
S'ESCAPOLEIX el temps de les mans del temps, i és ja una remor la infància. O un fulgor? Una veu que arriba fluix, aviat imperceptible, diu coses. Diu un llenguatge arcaic. Només en el record —i per sempre en el record— torna a brotar en el cor de la boira un gerani.
[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]
EL bandoler, arribat d’algun segle recent, gira cap per amunt una sargantana que havia quedat a l’inrevés. La sargantana enceta noves vides amb el tacte de la mà. Si qui observa aixeca una mica la vista hi podrà veure, també, un prat de falgueres esgrogueït que, com tot, només sembla existir pel tacte de la febre de qui ha tramat aquest camí.
[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]
ES van anar fonent, els llums,
com si alguna mà els desmentís
després de segles de ser encesos,
però no, es veu que era la fosca
l’esperit que els encorralava,
que ens afonava en els paisatges
d’un vers que havia encara de venir:
«un cor, s’hi veia un cor, ara és tot runa».
[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]
En un banc vam començar.
En un banc ens vam besar.
En un banc vam viure.
En un banc ens acomiadarem.
Testimoni impassible d’esperits
que un dia van ser un cos luminiscent
—un sol cos cargolat damunt la fusta,
iridescent, etern per una estona
en les profunditats de l’univers—,
banc que coneixeràs l’erosió
de les nostres cuirasses sobre l’aura
del teu temps perdurable, banc que encara
no saps —sols ho somia la claror—
que en un banc, tornarem potser a renéixer.
[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]
NO té veu, aquest angle de la tarda:
es vol plànyer dels cossos, dels estrips
a les pells, ell que potser no en sap res,
del jou de ser a prop, al foscant dels murs.
[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]
No voldria finir aquest capítol
sense viure cada paraula.
Borja Villa
TANTA paraula, tants esclats de llum
estroboscòpica en un menjador
buit, fan que el nen, arrecerat al lloc
d’on ja ha marxat tothom i des d’on veu
empal·lidir un capítol més dins seu,
vulgui refer cada terme escoltat,
tota partícula de vida externa.
Com qui basteix móns de records recents,
recitarà les paraules dels grans
davant el vidre que reté foscors,
provant de viure-les, fent-ne habitacle,
mentre el silenci és cada cop més dens
i intermitents, els llums, no cessaran
d’anunciar la fi d’una altra etapa.
[Dins del projecte del curs 2018-19, sobre poesia]