Vicent Andrés Estellés

Tot allò que perdura

I qui pensava en Déu? “No pensaves en Déu?”
Pensava en tantes coses. No t’ho sabria dir.
Era precís pensar en Déu expressament?
Era precís pensar literalment en Déu?
En tot cas crec que Déu ho comprenia tot.
Feia la vista grossa, si es pot parlar així.
Ara ens calia eixir. Eixir de tot allò.
Déu esperava sempre. Ens esperava sempre.
Amargament amarg, ho comprenia tot.
Tancava els ulls, pregava tensament per nosaltres.
Amb els ulls apretats i els llavis apretats.
Déu no es desentenia. Ho comprenia tot.
Déu ens volia lliures. Ens volia amb el gust
de la vida en la boca. Ens volia amb l’amor
a la vida en els ulls, en les mans, en les dents.
Després, ja parlaríem. Ja parlaria Déu.
Ara ens volia amants, elementals i plens.
Tenia tot l’horror de la guerra, les guerres.
Li creixen les ungles com els creixen als morts.
Unes ungles duríssimes dels hòmens de la Bíblia.