Vicent Andrés Estellés

[El marbre groc...]

El marbre groc o gran serenitat
que fàcilment adquireixen els rostres
de tots els morts, ve d’un gran cansament,
d’un desistit anhel de viure encara:

ve d'un darrer acompliment final.
Ja s'ha acabat. Pero el mort continua,
viu entre els vius, vivent entre els vivents,
els seus records, la seua permanencia,

assegurant i florint I'existència.
A poc a poc es va gastant, desfent,
però ha deixat una sement remota

sense saber quin era el seu ofici.
Esdevé pols i cereal memoria
per als humans que I'estimaven més.