Pas de les estacions

ELS teus ulls són llum d’estiu etern,

sol que calfa l’hivern més cruel.

Em somrius amb tendresa suau,

i pense que soc la teua flor favorita.

Camine pels teus somnis amb pas valent,

tement que el vent em despulle la pell.

Però l’endemà, com el vent de tardor,

te’n vas lluny sense dir adeu.

T’estenc les mans com un estiu ardent,

però sovint et tornes pluja.

T’esperava sota un cel clar,

i ara balle entre núvols grisos.

Preciosa estació,

plena de records i decepcions.

Preciosa estació,

que mai arribe la tardor!

Però el fred ja dansa entre nosaltres.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

Somni de l'existència

CONTINUE caminant per la incerta sendera de la vida.

Camine entre llums, camine entre ombres,

cada dia m'enfronte a aquesta freda tempesta

esperant la calma tranquil·litat del refranyer.

Continue caminant per la incerta sendera de la vida.

A vegades el camí s'estreteix, unes altres s'eixampla,

a vegades el camí és sinuós, unes altres és rectilini,

i no saber què veuré després atemoreix tot el meu ser.

Continue caminant per la incerta sendera de la vida.

Em deixe portar pel riu que comprén l'existència,

i tenint com a guia al brillant Estel de l'Alba

només desitge la benevolència de les poderoses Moires.

Continue caminant per la incerta sendera de la vida.

Ara afrontaré amb valentia el que vinga a enfrontar-se’m.

Gaudint del dia, sense mai deixar de somiar,

caminaré amb fervents esperances i sense por de l'atzar.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

Estimat desconegut

A LA fi va acabar aquest llarg i frívol camí

tan ple d'esgotadores adversitats.

El fred torb d'eixa implacable muntanya nevada

ha deixat de silenciar els meus crits i els meus plors,

ha deixat de convertir els laments de la meua ànima

en afilades estalactites penjant de les meues pestanyes.

Al final d'aquest llarg i frívol camí

tan ple d'esgotadores adversitats

puc veure una entrada de dues portes

que m'acull amb una suau i agradable calor

i m'espera al costat d'una dolça tassa de xocolate.

Ara que tanque els ulls puc dir:

«Oh, mon estimat desconegut,

el foc d'aquests sentiments va fondre al cruel hivern

i ara aquest niu construït amb trossos d'amor

és la casa i la llar dels meus somnis i il·lusions».

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

Rosa de cristall

QUAN el teu ser camina per la meua ment,

el meu cos és confós per la indiferència.

Tremola com si una freda brisa d'hivern

colpejara amb força contra la meua ànima.

Ressonen dins de les parets del meu cap

les lletres que vas dir sense miraments.

Paraules i frases que em fan sentir malalta,

però no com diu Safo del seu patiment.

Rius d'aigua salada banyen les meues galtes

i reguen amb amargor eixa rosa roja

que a poc a poc ha començat a marcir-se.

Durant este hivern de gran fredor, eterna,

ma fràgil i dolça rosa, no plores més.

Algun dia arribarà la florent primavera.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

[Ulls blaus...]

ULLS blaus, bells com el vidre.

Ales blanques, pures com la neu.

Eixe àngel va descendir dels núvols,

il·luminant la meua vida com el Sol.

Junts vam crear un Paradís,

gran enveja dels habitants del Cel.

Ulls rojos, injectats en sang.

Ales negres, brutes pels pecats.

Eixe dimoni disfressat d'àngel

ha tallat les meues pures ales blanques.

El nostre fals Paradís, en flames.

Foc ardent que podrà consumir-me,

aquest incendi ha esdevingut Infern.

Atrapada, espantada, sola...

Algú pot sentir-me?

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]

[El pas dels dies...]

Escopir al terra

Lluitar amb només un fil de veu

Victor Marín

EL pas dels dies.

El pas de les setmanes.

El pas dels mesos.

Sempre és la mateixa història.

Tindre un somriure a pesar de tot;

una màscara que oculta la veritat

d'una gran batalla interna.

Les paraules, les mirades, els gestos

són atacs d'espasa impossibles de frenar.

Indefensa i sense escut,

l'ànima no pot fer més.

Encara així, un acte de valor.

Alçar-se dèbilment.

Escopir al terra.

Lluitar amb només un fil de veu.

Tot per a crear un contraatac:

un bell i “feliç” somriure.

Una gran batalla interna

que continua en les nits d'insomni,

tractant d'expulsar als dimonis

que la turmenten des d'anys.

[Dins del projecte del curs 2018-19, sobre poesia]