Del poemari Camí fondo, Fundació ACA, 2005:

El contemplador

Mai no atura d’escriure, com qui treballa

l’argila per sortir d’un món estrepitós

i salvatge –ple de salvatgina-.

Disposa, amb l’ordre de les seves paraules,

el blau del Portixol, l’ombra més grossa,

i com un visionari –amb encert, algunes vegades-,

el futur que ens espera.

Repensa els mecanismes i submecanismes

psicològics de la construcció d’un escrit.

Ell dóna l’ordre, i sap quan tot s’acaba.

Del poemari Les veus manllevades, Ed. El Tall, 2007:

Arxiduc Lluís Salvador

A la meva mare i al meu pare

Com qui de flama estranya s’enamora

recorro l’illa ben arran de mar

Son Marroig, Foradada, Miramar

són els meus temples, preuada penyora.

Protegesc animals, plant oliveres,

alç les capelles i obr tots els camins

que a les Tabulae queden escrits

per il·lustrar les ànimes viatgeres.

Però vora l’ombrívola tafona,

més d’un pic, m’empresona un somni obscur:

aquests desigs esvaeix un cop d’ona.

Despert, surt a contemplar l’estat pur

de la natura; i el vent que m’acarona

la duu, del món antic cap al futur.

Del poemari Perpètues paraules, Ed. Lleonard Muntaner, 2009:

Arxiduc Lluís Salvador

En mí viven varios yos y hasta los yos

de aquellos con quienes vivo.

Miguel de Unamuno

No sóc molt més que aquests fons

enrampats de blaus elèctrics,

estampats amb rams de fúria

sobre el llenç. He pinzellat

les corbes cansades del teu amor

sense mesura: em dic Courbet,

la meva missió és calar foc a l’art,

on segur hi trobareu l’origen del món.

El meu traç ràpid retrata contorns

de cossos clars, lluents, entenedors.

Organitzar els colors és una bona

manera de definir-me. Quan surtis,

plourà, i a la fi seré carn de museu.

Del poemari Lírica de contraban, Ed. Documenta Balear, 2012:

Història d’un Biloba

Aquell arbre, que portares dins l’aeroplà,

com si fossis un botànic de l’armada britànica,

vengut de les illes de les Tortugues

amb la goleta imperial plena de tests,

era el símbol de la teva estranya

i coneguda solitud. El trasplantàrem

al jardí mediterrani de casa nostra.

Talment el ginkgo de Goethe

— que enarborava una història d’amor —,

ens demanà molta d’aigua;

ens hi esforçàrem per evitar la letargia,

que el portaria als vells dolors d’Orient.

Amb la temprança d’un alquimista,

el feres medrar, i malgrat que no veurem

mai com ens cobreix la seva ombra,

haurà servit, almenys, per donar llum

a la soca ancestral d’aquest poema.

Del poemari Límits infinits, Ed. Documenta Balear, 2016:

El gat de Cala Gat

...arbres folrats de plata en el jardí de can March.

Miquel FLAQUER «LLULL»

He vist el gat de cala Gat: negre esguard,

de pèl clapat, bigoti arrissat i nas arrufat.

He vist el gat de cala Gat,

mig flipat, de panxa tombat,

recent batejat, el dissortat gat de cala Gat.

Devora les àncores cerca les àmfores

dels jardins de can March, mig entabanat.

Encara no us hi heu fixat? És un gat molt enfeinat,

surt al passeig quan no hi ha llebeig.

Negre esguard, de pèl clapat, bigoti arrissat:

aquest és el gat de cala Gat.

Del poemari Lluvia de haikus, LC Ediciones, 2018:

[Bec sake distant]

Bec sake distant,

nostàlgia de Kyoto.

Vorera de mar.

Inèdit:

S’Espalmador

Si m'heu de posar un nom sobre els altres

posau-m'hi el bell mot de s'Espalmador,

que a maldestres barques doni claror,

perquè guanyin a les ones més altes.

Si m'heu d'ensenyar el goig més plaent

aquesta llum verda i blava, el cel,

no confieu en guarir-me el zel,

que fill soc d'ermàs, de ginesta i vent.

Crancs, nacres cruixents, estrelles de mar,

duc per emblema, clavades al cor,

que espera senyal del més altiu far.

Si m'heu de posar un nom de tresor,

posau-m'hi l'espelma del foc més clar,

que venci tempestes amb filats d'or.