MARQUÉS, PAU
Embedded Files
Bibliografia
Bibliografia
Poesia.
Cala la lluna i altres haikus
Antologia poètica
Antologia poètica
Poemes:
Poemes:
El pecat original
El pecat original
Ningú, ningú no té culpa
que algú s’hi jugue la vida
per trobar una vida millor.
Ningú, ningú no té culpa
si els altres s’ho han buscat;
sense papers, no hi ha drets:
és la llei que ens han contat.
Ningú, ningú no té culpa
si alguns naixen il·legals
o a l’escola no aprenen
el valor de les fronteres.
Ningú, ningú no té culpa
quan la policia actua
i restem tots ben callats
perquè es guanyen el jornal.
Ningú, ningú no té culpa
si qui mana no vol fer
res per canviar el món;
són governants governats
per les lleis del mercat.
Ningú, ningú no té culpa
si té la ment adormida
per l’estat del benestar,
la riquesa productiva.
Ningú, ningú no té culpa
del món que la tele ensenya,
si ja ens hem acostumat
a veure en negre la vida.
Ningú, ningú no té nom
ni valor ni dignitat
si no té un carnet d’ideals.
Ningú, ningú no té culpa
de la culpa dels altres.
Tots en som responsables!
NOTA:
Quan l’escrivia vaig pensar que el primer pecat de la Bíblia no va ser la desobediència a la llei de Déu, perquè igual es tractava de la rebel·lia necessària del fill contra el pare, sinó el fet de no assumir la pròpia responsabilitat. La culpa era d’un Déu inflexible, o del dimoni disfressat de serp, o Eva temptadora, o Adam el pardal, o les màfies que trafiquen amb persones, o la culpa és del govern. Sempre, sempre la culpa és... dels altres.
ɣ
Elegia a Joan Fuster
Elegia a Joan Fuster
Era tardor, un temps sense solatge
Joan Fuster
Des d’aquell últim estiu no començat
quantes tardors i manifestacions han passat
en aquest país sense rumb, que tu tenaç
volies redreçar? El teu pensament punyent
i àcid desvetllava consciències, mentre paries
fills d’intel·lectualitat bel·ligerant. Com matar
el corc de segles d’una societat que ha perdut el país
i només aspira a una política de les persones
que calla les reivindicacions nacionals?
Si no fas el país, altres el dibuixaran al seu gust.
I tu, amb somriure etrusc t’ho mires tot
rere la tanca del cementiri a Sueca,
el teu paradís immortal. Displicent
recites l’elegia a Rabelais i dius els noms
dels vells mestres il·lustrats: Montaigne, Voltaire...
i Albert Camus que també vol alçar el cap.
ɣ
Primavera d’hivern
Primavera d’hivern
Amb els colors de la tardor viatges
amb els ulls dels altres i deixes caure
els vestits d’estiu de nou per abraçar-te
nua el cos i mirar-te satisfeta.
Minva la llum del dia per recordar-te
qui n’és l’eix en la claror canviant;
la tardor no fa els dies tristos, no,
ni dispersa la ment en enyorances.
La primavera d’hivern desvetlla subtil
olors intenses, calfreds a la pell,
complicitats amb la nit que s’acosta...
El capvespre demana mirades calmes
abans que l’hivern porte el caliu d’abraçades
tendres i l’alegria del dia que creix.
ɣ
El poble
El poble
El poble fa el seu camí com un fill
que el trobes tan teu, i es fa gran, i el trobes tan estrany.
És el teu poble, perquè un dia el vas posseir,
i donaves la cara per ell fent harca als pobles veïns.
El carrer ensenyava als xiquets com havien de ser;
ara hi ha l’escola, i un campus universitari que s’ho menja tot.
Són carrers i cases, veus que donen sentit als racons perduts.
Camines i només trobes gent que ja no coneixes.
I si hi resta algú després de tants anys, el veus fràgil
com el temps que ha passat, també per a tu.
És el teu poble perquè hi vas nàixer, hi vas créixer
i te’n vas allunyar com un adolescent rebel.
Les cases antigues que un dia desitjaves habitar
són ara casalots enrunats o residències d’estudiants.
Voldries trobar els fills dels fills, aquell món de manies
i afectes; la identitat com un univers protector.
Ser d’un poble menut vora barranc ‒l’única geografia particular‒,
sense grans edificis ni grans espais, que no apareix als mapes
ni als llibres, és l’únic l’orgull que et permets.
Allà cap protagonista és secundari: «Al meu poble,
els monuments van pel carrer», deies com una provocació.
Perquè eres conscient que rere cada individu
hi cabria tota la literatura grega. Tragèdies
i alegries viscudes amb la naturalitat
de qui en festes ix al cantó de casa a veure la processó
i amb posat indiferent diu: «ací, mai no passa res de bo».
Llavors, t’adones que el poble creix i es renova.
I quan la gent forastera canvia de costums
i les festes ja no són la coentor ni el lluïment,
‒que ara el món és més gran‒ t’entra l’enyor
d’un poble que, com la teua vida, ha passat de llarg
de les grans històries que s’escriuen als llibres.
ɣ
El Monestir de la Valldigna
El Monestir de la Valldigna
Com un arc de triomf el portal nou
dona pas a un jardí de murs enrunats.
I abans d’anar més enllà
la font dels tritons recorda que
l’aigua corre i s’escola com la fantasia
d’un paisatge evocat de monjos patris.
Des de la torre solemne de l’abat
a vista d’ocell contemples els edificis
refets que volen reviscolar
el prestigi d’un temps passat.
En aquest immens trencaclosques
de pedres soltes i herbam sec
penses com serien els jardins fora
dels claustres. Però tens la ment
presonera encara del rèdit dels tarongers,
versió casolana de l’hort verger
dels monjos cistercencs primers.
El sol fort més que la pietat
t’empenyen a recloure’t en l’hercúlia
església de senzilla arquitectura
cistercenca, ara esponerós jardí
barroc de frescos florals i cornises
d’algeps acabats de restaurar.
Nàufrag de tant de silenci caòtic
surts del recinte clos a la vall
de verds dels horts del voltant.
Una mica més avant, on acaba el camí
com una vela blanca hi ha la mesquita
de la Xara amb l’espadanya
com bandera d’una ermita pirata.
ɣ
La fillada d’Eneas
La fillada d’Eneas
La mar s’ho engul tot, i sota el lluent tranquil
després de la tempesta, jauen les despulles
de morts sense nom que escapen del desesper:
fugir del foc per caure en les brases d’un motor roent.
Les cares d’espant no deien la por a la mort,
sinó la incertesa davant la casa de l’amo
dels bastons; perduts l’origen i la identitat,
perduda la condició que els ha mogut.
No són ja emigrants, immigrants, refugiats,
exiliats o perseguits; són només migrants,
pobres víctimes del vell tràfic d’esclaus.
Migrants com els rics de les multinacionals
que canvien de país moguts per guerres fiscals.
Un cop més el llenguatge vol enganyar la mort.
ɣ
Tres haikus per a una vida
Tres haikus per a una vida
Al caliu del temps,
la dona, com el rent, creix;
quin goig fer-te mare!
* * *
T'ho diu la lluna;
entre el blat del teu cos
brollen roselles.
* * *
Quan de la vida
en veus les coses bones,
morts tan despert!
ɣ
Epigrama
Epigrama
Exhaurides les espases de la paraula
què més queda sinó superar el conflicte
amb l’actitud afectuosa i ferma d’un Buda?
No convé en excés picar aigua en un morter.
Poemes seus dins del projecte
Poemes seus dins del projecte
(La vida de qui ancestral...)
(La vida de qui ancestral...)
LA vida de qui ancestral treballa la terra
ha viscut en la incertesa com l’escola d’ara;
la feina del mestre no és tant saber l’oratge
com llaurar noves inquietuds insospitades.
Créixer sobreexcitats amb l’excés dels whatsapp
o avorrits dels apunts per als exàmens, cansa;
repetir el teatre entre un jovent distret
per les novetats audiovisuals, també.
Les feromones són clics ara en una xarxa
social, forats d’energia en les pantalles
mentre la veu del mestre clama en el desert.
La paraula viva ja no és cap novetat
en aquest gran joc de rol social, tot de mòbils
encesos enmig d’un festival escolar.
[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]
L'alegria del cos contra la tempesta
L'alegria del cos contra la tempesta
El teu cos és el retrat
que tu vols, com l’alegria
és un esclat ple de vida;
no deixes, doncs, que del cos
teu en facen una gàbia
sota el nom de llibertat.
Arracades de mil cares
trenen els somriures clars,
perquè tu has fet dels vells símbols
de servitud les orelles
més coquetes; i no dur-ne
cap eixampla la bellesa
que la natura t’atorga.
T’has posat guapa, i t’encanta
mostrar els secrets pregons
de la bellesa: l’edat,
saber com lluir aquesta
i la bellesa interior.
Quan s’hi viu sense rescat
no hi ha provocació.
A més, hi ha els models d’ara
que deleren violents
l’orgull del cos i el desig
natural: els pits no et fan
més dona, ni els cabells llargs
o els llavis molsuts, ni tan
sols els malucs més rotunds.
El teu cos és teu i en fas
el que tu vols quan saps
descobrir la llei que el guia.
El desig és cosa teua
i esdevé sovint un regal
compartit: la il·lusió
que hi poses i l’encís de l’altre.
Avança el món com una bola
que fan rodar els amants,
amb la brisa de la mar
o el foc més abrandat;
és el teu firmament qui hi gira.
No deixes, doncs, que la por
per la bèstia els plaers
de viure ofegue, i tingues
seny si s’acosta la tempesta
[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]
Page updated
Google Sites
Report abuse