(En la taula...)

EN la taula una espelma encesa

on hi caben els anys, els dies, les ferides.

El teu record evanescent

és cera líquida que degota i migra.

Fuig el temps, afuat per la petita flama:

i amb ell fugen els teus somriures,

la teva pell ardent, tenyida per l'albada.

Oh espelma esfondradissa!

Oh vida que s'amansa

rere el torb de les passions sentides:

espavila novament el foc

d'aquesta ànima blanca!

Revifa els instants d'or

que minien amb sa pols daurada

la memòria més viva,

el present que vol tornar de la nevada

tenebra en la que encara em mires!

En la taula una espelma encesa:

és el record tan viu de tu,

immarcescible.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

La casa del poema

COM els pardals al seu niu.

com m’escassejo jo si no hi estic.

Com l’hivern protegit que sent amb abric:

així el poema em dóna el recer i el caliu.

Com la tinta flueix i espurneja quan escric,

com dins els versos el batec és viu.

Com la perla amagada dins la petxina:

així latent dins el poema, llueixo.

El poema és una casa de molsa invisible,

un refugi de pau on, tranquil, desapareixo.

El poema és un foc serè, una llar encesa:

una cabana feta de música i imatges.

Deixeu-me doncs aquest oasi de dolcesa,

aquest parèntesi, aquest meravellós miratge.

Deixeu-me aixecar aquest mur transparent

on la llum s’irisa i, mot a mot, m’escalfa.

Sigui el poema un viu rellotge de paraules

on la vida canti i on s’aturi el temps.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]