La bota

ON són els peus que un dia van calçar-te?

On és el riu que embolcallava colls?

On és la veu capaç d’enllustrar un salze?

On és l’amor que abrivava l’amor?

On van les flors vestides com espases?

On van els camps negats pel desconsol?

―On vas amic surant entre les canyes?

―Busco repòs al llit dels sequiols.

S’ha fet de nit al fons de les sabates.

Moro dos cops, dins del riu, dins del llot,

parlant tot sol mentre l’aigua m’assota

com un bergant que flagel·la un ninot.

La mort porta un llençol que no ens enganya

quan sembra les roselles de la son:

som l’últim episodi d’una bota,

som l’última pestanya del record.

[Dins del projecte del curs 2025-26, sobre la Dana: Som aquest esguard damunt del full]

La casa del poeta

LA casa del poeta és sempre oberta.

Té l’espai just per tal d’arrecerar

l’abecedari acústic del teu cor.

A la cuina s’adoben les paraules

amb espècies vingudes del consol

i dels plats brolla el fum de l’esperança

que els versos són un pont on no estàs sol.

A dins del dormitori hi veus un llit

que té les quatre potes de l’amor.

A sota el llit, als límits de la vida,

hi ha les petges profundes de la mort.

No t’han de fer cap por. Vas néixer amb elles

i donen al teu nom el seu valor.

La resta són finestres i prestatges

per endreçar la música dels mots.

La casa del poeta és sempre oberta.

Hi pots entrar quan vulguis. És el món.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

De l'abstracte al concret 

(Poètica per a un amic)

Sent com la teua absència

colpeja un cor que s'apaga

Marta Cubero

L'ABSÈNCIA no es pot representar.

És com la solitud o la contradicció,

com la foscor d’un cor que s’ha apagat.

Perquè l’absència visqui en el poema

hauràs de fer que pesi, que tingui dimensions,

i bastir-li una casa en un carrer d’enlloc.

Hauràs d’imaginar-te, per exemple,

que tens ara mateix damunt la mà

un albercoc

que reflecteix la llum d’un sol amb vuit finestres,

que té flaire i suqueja i quan el prems es fon.

Com lluu i que bella et sembla

aquesta fruita encesa!

Imagina’t després que la boca del temps

engoleix l’albercoc d’una sola bocada,

amb la llum i el pinyol.

No et queda res de res sobre la mà buidada.

Has perdut l’albercoc

p’ro has guanyat un poema

on allò que no es diu és el teló de fons:

la tristesa, el dolor, la ràbia per l’absència.

De l’abstracte al concret, de la paraula a l’ull,

de l’ull a la maduixa.

T’ho diré amb altres mots:

Els sentiments no suren pel fet d’anomenar-los;

per això un bon poema sempre ha de tenir cos.

[Dins del projecte del curs 2018-19, sobre poesia]