On tot pot ser paisatge

DE jove, la mort ens ens és inabastable.

Passejos marítims i geranis als balcons

et prenen paraules de preguntes musicals.

Comprenc les gavines, la seua ombra volàtil.

Comprenc el seu vol fugisser. També les fulles

em recordaran, subtils, les formes vegetals.

Fratricides, s’enderroquen i tornen, novament,

a alçar-se. Quan tanque els meus llavis,

gavines i paraules basteixen el meu futur.

Doncs sense futur, a penes puc tancar les portes

d’uns armaris que guarden secrets de primavera.

Els meus pits ja no niuen precipitats als arbres.

Però conec massa bé on acaba l’esperança.

Allà on s’extingeix el cant del pardal, amerat

amb les pors, amb els vols petitíssims

a penes li naix el nom a dins dels darrers versos.

El seu plor és la mort de nou meravellada

d’un paisatge que la marejada dibuixa en va.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

La ciutat dels arbres

LA meua ciutat és un camí entre els arbres.

Els amors passatgers són fets de fulla aspra.

Mes la nit els arrecera i els amalgama.

Deixant en mi la resta del temps. Un temps

que fuig, com sempre, quan era el meu.

Igualment marxaré jo d'aquí, cercant

camins que són altres, com altres trajectes

del jo, distintes xarxes. Aconseguint

de fer de nou per mi aquest paisatge obtús.

Pi sense pinyó, baladre, taronger. Les fulles

mortes són les paraules al vent, els colps

que la llum esdevé terra polsegosa, mots

escollits a l'atzar. Aquesta veu em fa sentir

una altra. Una altra només en mi. Crostra aspra

d'un paisatge que m'ha nodrit. Només el sol

que em banya. Allà lluny, m'espera el laberint.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]