RODA, LLUÍS

Picanya, 11 de gener de 2026

SOM a 11 de gener de 2026.

Fa mes d’un any de la dana.

He d’escriure un poema

D’un màxim de vint versos.

Vint-i-quatre, comptant espais en blanc.

Isc al balcó, fa fred, però fa sol.

Tot és silenci, avui diumenge.

No passa el metro i s’agraeix.

Pense en els morts.

En totes les morts que s’haurien pogut evitar.

Maleïsc els seus votants.

Els perdone.

Maleïsc tots els seus palmers.

No els puc perdonar. Fan mal.

Confie encara en la justícia.

No els puc perdonar. No han demanat perdó.

Pense, sobretot, en aquell jove

Que s’acabava de traure el carnet

I de comprar un cotxe

I volgué traure’l del garatge.

Cap informació. Cap advertència.

Imagine els pares i els amics.

Hi morí dins.

No és divertit. Jo m’he salvat. Des d’aquest balcó, veia els cotxes surar.

[Dins del projecte del curs 2025-26, sobre la Dana: Som aquest esguard damunt del full]

Una festa amb tu

qui festa el faça

tenint-lo cald en lo temps de la glaça

[...]

vaig sobre neu, descalç, ab nua testa

AUSIÀS MARCH

I CONTINUA viu. La roba estesa.

També anàreu descalces.

Després vingué el desglaç. D'aquells dolors

Va nàixer una rosa permanent.

Mai trobarà qui el faça millor festa.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

Si és que hi ha cases d'algú

David vivia a la regió desèrtica, en llocs inaccessibles.

1Sa 23,14

No tens les claus de ta casa.

Al Tall

SOTA el full, l’orinal. Damunt el llit, els mots plegats. El llum al sostre.

Prostituïts, Acabats de parir, Tacats.

Els versos sobre el llençol. Impol·luts, sense estrenar.

Com una muda de diumenge. De festa gran. D’una llar sense carrer Ni veïnat.

La vida, a taula parada. La tristesa asfaltada Pel poeta. Sa casa llesta

I els convidats, que fan tard, Sense arribar a la festa.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

Amor em mana

AMOR em mana i amor m’ordena l’ànima.

M’estampa al vidre, quan tu arribes a l’IES.

Ataque el tigre que espaordeix les ties.

Recordaràs la teua ama magnànima!

I mai sabràs al llarg de la setmana

A qui mirar, si totes som espies.

Reflex amarg de monges totes pies.

I cou l’abraç, fuet que ens agermana.

Que els ulls ferits de totes les harpies

Us entrelluquen com una zebra a ratlles;

En caure als dits, que totes som amigues.

Llevem les urpes als tigres com als batlles.

Mor, tigre o gat! (Que als nostres peus fan figues.)

En ser-nos grat, llepem-li les ferides.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]