COMPANYS, MIREIA

La casa del poeta

DEIXA entrar en aquest vers el batec de l’angoixa.

No li barris ni lletres ni finestres,

obre-li de bat a bat les portes i acull

la marea de tristesa que duus com un vestit.

És teva, la tristesa. Remulla-hi els dits i pinta

els murs d’aquesta casa encara verge.

Fes-ne un mural atàvic, un brunzit amable.

Si ara danses sobre el terra que et basteixen les síl·labes

en podràs sentir l’alè, que crema i avança

i se t’aferra al clatell. Ja menys fosca, menys viscosa.

És teva, la tristesa, i et mira, com una tarda

mandrosa, com un monstre domèstic. Escolta-la.

Només li cal un xic de companyia.

Ofereix-li abric, dins d’aquest poema.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

Soledat

Que t’has plantat, bagul en mà, al mig del temps,

tot de records roents, postals equivocades

encastades al llot d’un torrent sense fons,

els dies convertits en un museu de marbre.

Que t’has quedat, bagul en mà, vora un abisme

de caixes de cartró i lletres assassines,

memòria rebregada, tot de records roents,

l’ofec – l’excés – de vida que ha perdut els colors.

Que t’has quedat mirant, bagul perplex, l’enigma,

el vast desert entorn, tots els que ja no hi són,

dansa macabra endins, laberints de fantasmes.

Que has obert el bagul d’aquest tu que no ets tu,

que se t’arrapa al coll com un mirall malalt.

Se t’ha encallat un jo a l’istme de la gola.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

Riuada

Cau pluja fina. La rosada que mossega

els ulls, els llençols, el nus de la trama.

Res no havia de ser així, però calleu

i aplegueu dies corcats, que s'esmunyen

- escurçons febrils - dins la pell del temps.

Cau pluja intensa. Vincla el negre de les flors,

i es fon la llum i el combat us apaga

– a cada frec - a cada prec – a cada mot -

llengües de foc que ensaliven d'infern,

que incendien els ventres prenyats de foscor.

Cau la tempesta. Dins la màscara el rovell

barra portes i miralls, i enfanga les cames.

Fins que ja no. Fins que poeu

aigua fèrtil dels bassals per fer-vos riuada.

Fins que ja no. Fins que la pluja

netegi el fang, el rovell, les entranyes.

I us feu monstre marí, criatura atàvica

que destrossi ciutats, que sacsegi les trampes.

Cauran llavors els caps de les esfinxs

i l'orfenesa dels mapes us bastirà una casa.

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]