La casa del poeta

HUIT vèrtexs de mons paral·lels, infinits.

Música, pintura, dansa, poesia i cant.

Il·lusió, creació i temps.

Connexió entre arestes que els uneixen,

que connecten una realitat amb una altra.

Cares netes, blanques, minimalistes.

Transparència, grans finestrals. A cada racó,

un petit món; a cada cantonada, un espai sideral.

Per les parets blanques pugen arbres; ells humitegen

la sostrada, cau raïm i alimenta l’espai centre.

El mig al buit, allunyat dels vuit costats.

El baricentre té foguera,

crea moviments, sons, lletargs i somnis.

Simetria serendípica a qualsevol zona

de l'habitació. Les ombres també existeixen.

El no-res i tot girant, girant.

Toroide al mig d'aquest hipercub.

Les vistes tenen llum i un gust a canyella,

des del levitar d'una hamaca, cada cara gronxadora en ser.

Al costat d'una xocolata espessa,

una olor a vainilla que es consumeix, com cera.

Van fent, d'aquest espai, llar, putxero i família.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

[No vull...]

NO vull la llàgrima delatada per un cantó punxegut.

Que crespa, esmicola cada colp escrit en venes.

Estripa l’estómac

ple de nàusees

sota quatre murs.

Jo vull el mur de la llibertat

Jo vull el mur de la perspectiva

Jo vull el mur de la confiança en mi

Jo vull el mur de l’assertivitat mútua.

Així, el fred dels carrers

s’atura amb la meua ràbia.

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]