Vicent Andrés Estellés

L'OFICI

Lo jorn sencer totstemps sospir.
JOAN TIMONEDA

Venies d’una llarga família de forners
i a tu t’agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya,de pinassa en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l’alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l’ofici,
Nit a nit, dia a dia, i ara en tens enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t’agrada, d’on et venen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.
D’un en un se n’isqueren els difunts,
calladament, entre tombes gràvides,
i es concentraren a la porta del
cementeri, amagant-se entre els xiprers,
i circulaven entre els morts consignes,
subversives consignes ben xifrades,
mentre esperaven l’arribada de
l’enterrament del metge. Però el metge,
dins el taüt, es va apercebre amb pànic,
de la proximitat del cementeri
i la subversió d’aquells clients,
i amb peus i amb els punys trencà la tapa
i se n’anà corrents entre les vinyes,
i no parà fins arribar a Nàquera.