Silenci

SILENCI

és el plor de la lluna,

el vol de la gavina,

la maror del mar a l'alba,

el reptar de la serpent edènica,

la pudor del pi sangonós,

la rialla d'una xiqueta de dos anys.

Tot riu avall,

mirall implacable,

dalla de vidre.

És eixe primer gemec

el (           ).

[Dins del projecte del curs 2025-26, sobre la Dana: Som aquest esguard damunt del full]

Vora mar

VORA mar agafats de la mà,

estacant-nos en la gruixa capa d'algues,

sentint la humitat pujar peus amunt.

Res no importava, perquè l’aigua lluentejava

sobre la fosca sorra, quasi ferint la vista.

I ens abraçàvem,

i ens besàvem...

La lluna,

horaciana,

escodrinyava el que feien els seus fills

i callava amb els seu silenci plenament redó.

Tot era silenci,

de vegades, interromput pel crepitar de les pedres

que esveraven cap a la fi de la gola del mar

mentre el vent s’enramava al teu cos

i la nit esdevenia calma freda.

I ens abraçàrem

i ens besàrem

i ens estacàrem ben avall

i, en tocar fons, ens vam encendre

per a què la lluna s'escalfara amb el nostre foc.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

Reglots del passat

OBLIDAR és un luxe          que només mor

quan la dalla li talla          la gola en sec

amb les mans d’un present,          vil assassí,

que tanca la crisàlide          sense remei.

Mentre, la roda tusta          amb insistència

centenars de vegades          i el laberint

reglota tot marcant          el greu compàs

de l’encobert destí          tan vergonyós.

Tanmateix, quan el riu          encara és vida

que alimenta el futur,          que es consumeix

de mica en mica a glops          de malaurança,

la simetria imposa          la tirania

del passat que retorna,          inexorable,

i ens condemna com reus          encadenats

davant l’espill cruel          que ens repeteix

la salmòdia crua          d’allò que fórem,

d’allò que vam escriure,          d’allò que férem,

d’allò que ens persegueix          i sempre ens troba,

perquè els camins no ens porten          més i més lluny,

sinó que ens guien rectes          cap a l’abisme

en què vam soterrar          l’arma del crim.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

Somni de cal deliri

LA primavera en bicicleta aclaria el fullam de l’alegria

que desgrenyava els braços captius dels arbres

mentre un estol de cal·ligrafia escrivia el vol dels ocells

en un deliri que refilava sobre les ales dels àngels,

llavors, la mar estesa del teu cos nu com l’arena

encenia el sol de la carn i la passió encenia

i jo, a l’altra part de l’espill, lluitava per atansar

un món que s’esmunyia entre els dits d’un deler

sense tacte, sense dits ancorant-se a les cuixes

del teu somriure fet d’espurnes i d’aigua fresca.

En despertar, però, el calabós del somni que em retenia

clarejava al cel com l’ull blau de l’esperança

i tu m’esperaves amb el cànter jovial del bes

per a inaugurar l’alè del dia, la llum i la vida.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

magrana morta

GUAITE a l’avenc del desig dels teus ulls

i em deixe inundar pel buit salobrenc

dels somnis promesos i caic a trenc

mentre el gros cabdal de la sang em bull

sé que l’alta alquímia dels planetes

m’acomboia en el trajecte sord

cap als teus rius que són el meu cert nord

mentre em lliure orb a les teues mans netes

i esclata la carcassa de confeti

del teu riure viu però el gel del marbre

del teu cor esdevindrà llosa forta

que ature el meu vol i trontolle el seti

que m’arrela en saber que ets tan gran barbre

que em deixes la magrana del cor morta

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]