Retrat immune

LA nit s’inundà d’espessa foscor

i un corrent gèlid va omplir els carrers

d’espant i crits, furiós d’aigua i fang,

com una venjança il·lícita i bíblica.

Per sort, l’amor fou més fort i amb les mans

aferrà el cos del fill i l’alçà en alt,

per damunt de les agitades aigües

que Muñoz Degrain plasmà al seu bell quadre.

I com l’amor de la mare, l’amor

dels germans, la força de l’amistat

i la solidaritat d’unes mans.

I també l’esperança del retrat

indemne dels avis a la paret,

imatge d’una au Fènix que renaix.

[Dins del projecte del curs 2025-26, sobre la Dana: Som aquest esguard damunt del full]

El goig del blau

XIUXIUEJA la mar i el pèndol de les ones

marca el ritme del temps que avui sembla adormit,

emmirallat d’un Sol lluent que crema el cel.

La mar és un espill infinit ara en calma

i és imatge també de la vida i les hores.

Hi ha dies que són lents, d’amor i de clamor,

i dies com un llamp, de tragèdia i mort.

Si tornem qualsevol altre instant serà fosc

i el mar, potser, serà cristall trencat propici

al naufragi dels vius, nascuts sense esperança,

i una forta maror t’engolirà per sempre.

Però no et deixes véncer i ara viu el goig del blau,

l’hora de l’esplendor, el misteri d’un dia

que no té cap engany a la vora del mar,

porta del paradís, refresc humit de l’aigua.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

A la penombra dels meus dies

AMB els anys aprens que els dies són massa

curts, que te’ls han donat amb els camals

dels pantalons curts i curtes les mànegues

de la camisa i que no tens el temps

que necessites per fer tot allò

que vols i desitges cada matí.

I és per això que et creix una tristor

que, amb els anys, es fa gran i molt profunda,

una tristesa que, com una boira,

t’envolta plena amb les fotografies

velles que llavors observes nostàlgic.

Amb el pas dels anys aprens moltes coses

i són molts els records que vols retindre,

però la memòria es fa també

molt curta, com la vida que, malgrat

tot i amb gest de reclam, esperes que et

siga benigna per a escriure el vers

futur que encara no has escrit i anheles.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

La casa del poeta

LA casa i la cambra plena de llibres

on escrius amb el batec d’una sang

que és clara imatge i refugi d’un jo

únic que viu, sovint amb la mirada,

l’espant d’un món que li és hostil i ingrat.

La casa i la llar on pot ser feliç,

l’indret on u és fidel a si mateix.

La casa i l’ànima d’un cos dubtós

que, tanmateix, sent que no li és prou

contemplar l’aigua del riu o la pluja

córrer alegre o enfangada al mar.

I ha d’eixir per cercar l’alè viu,

el vol dels núvols, el riure del llac

i dir també l’horror de la injustícia.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

Vides paral·leles

COM el vol d’un falcó que inesperat

canvia el rumb quan veu fràgil la pressa,

així el destí, com la fletxa del fill

de Venus que d’un antull et fereix.

Com el desig que no veus arribar

mentre desitges i ve de camí,

com els carrils d’una via de tren

en paral·lel fins que li prens la mà.

Així és l’amor que et canvia la vida.

De sobte el veus, com un esclat d’estrelles,

mentre camina al teu costat content.

Ai, quina sort! La llum es feia cos

i, com un àngel, veies l’horitzó

brillant d’un blau que et reflectia el rostre.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]