RAMÍREZ, EDUARD

(No és tant...)

NO és tant com una pena

ni un buit que ens acompanya,

és un revers d'oblit

de nosaltres mateixos.

Si faltem no hi ha fred

ni cap altra batalla

que ens lligue al nostre entorn,

traç perdent siluetes.

Som el contrast fugaç

d'un pas incert, nostre,

entre vies d'argila

i un silenci espés,

un fil lleuger d'estendre

que espera i balla l'aire.

Un mentrestant la llum

transforma mil matisos

de desig i esperança:

compartits mentrestant.

La mort en fa disfresses.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

Poema

TOT fa bon caldo en la poesia:

un pessic d’ací, un pessic

d’allà, un foc viu i temps al temps.

Sempre amb producte del més pròxim,

per més que puga ser un tòpic.

Cuinar la vida amb bon tacte

i atenta sensibilitat,

una llum que fixa un paisatge,

una remor lliga els afectes

i els aporta tendres aromes,

més veritat d’ara com ara:

les penes i els entusiasmes,

la meravella i algun dol,

tot contribueix al sabor

de l’aventura, de la brisa

vital que ens du llavors afins.

Cadascú trobarà el seu tast,

al gust del punt de nodriment.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

[La casa del poeta...]

LA casa del poeta és una llar

que és dansa i acollida, caliu cert,

descans i pausa, curiositat.

Aquella casa també és finestra,

un desguàs i una obertura rabent

als camins de més amunt de l’ermàs.

Però sols fem món si trobem company,

si superem la soledat, la dèria,

que ens va fer mussols d’aquell temps estrany.

Casa al capdavall és tornar a port,

és la fruita descoberta, és la mà

que et fa sentir humà lluny del redòs.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

Astres del cor

L’ORIGEN, just enmig de l’univers,

amb les mans definim aquesta argila

quan l’estima ens encén com la guspira

i un cel d’estreles en regala el ple.

La via començà amb l’esclat, la gènesi,

sintonies del cosmos, frenesí

elèctric i un contacte embadalit,

sense crisi vingué el buit i el silenci.

Quin foc que per sopresa t’abandona

després d’haver-te encés els ulls i pells

amb formigueig de llums, i quin fred còsmic

notar entre les mans una intempèrie,

escandallar l’eclipsi tan a fons,

sentir l’amor fugaç com una estrela.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

(El món esfilagarsa...)

Fred. Calor.

Peus, per a què us voldria.

Oxigen.

Sígrid Sáez

EL món esfilagarsa les costures

que la finestra volia imposar:

és l’exterior que ens cal descobrir.

Els vents duran les sorpreses futures

del conreu perseverant dels colors.

No sabem què hi trobarem, ho busquem

igual, el brill de tresor entre anècdotes.

La brisa ens desvetla amb una carícia

la textura i l’aroma en el matís

sorgit a cada pas que ens fa el camí.

[Dins del projecte del curs 2018-19]