[Vaig esperar...]

VAIG esperar la teva arribada,

com un xiquet espera Nadal,

impacient i emocionada,

però mai va arribar aquell regal.

Sota el fum espès de l’enyorança,

la teva absència es va arrapar

a la meva carn

durant dies, mesos, anys,

com l’eruga a la pinassa.

Penèlope obstinada,

vaig teixir i desteixir mil cops

un sudari inventat per a esperar-te.

Tornà el teu cos a estimar-me,

tu mai més no tornares.

Però aquell dia clar,

vaig brandar finalment

la tisora de l’oblit ben enlaire

i vaig escapçar una a una

les branques, de tu, malaltes.

Sense crits, sense recança.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

[Certament...]

CERTAMENT, amb desigual empenta

i mal que ens pesi,

dura tan sols —amarg o dolç—

el que vivim.

D’allò temut, ni el fum.

I, tanmateix,

si és un incendi la vida,

la memòria del foc

serà una crida fútil

a un abans extint

que ja no crema.

Les nafres en carn viscuda,

curades amb sal i temps.

Conjurem, doncs, la temor de la flama:

sota la pluja fina, l’arruixó o la borrasca, cantem

fins que la por s’escoli amb el doll d’aigua.

I, en el silenci de les forces, alcem-nos

que la vida és ara

quan la lluna plena ens cluca l’ull,

madura,

com un meló d’Alger.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

La casa del poema

OBERTA és al panteix mineral de l’aigua,

a la fressa del fullatge ferit per la ventada,

i al plany inèdit d’un Orfeu

que plora una Eurídice

encara mai somiada.

Però ara mateix, silenci!

Que a ma taula s’hi faeneja...

L’instint ha fet bona collita,

i l’ofici la decanta, la filtra, l’alambina.

Donem-los hores, les que calguin,

però en acabat,

que baixin junts, sense temences,

els seus personalíssims versos

al meu celler global.

Allà —irreverents o dòcils—

amb la criança justa,

escumejant vora barrals de mots aliens,

l’esclat serà inevitable.

[Dins del projecte del curs 2022-23, dedicat a la casa del poeta]