AYMERICH-Lemos, SÍLVIA
AYMERICH-Lemos, SÍLVIA
PRÒXIMAMENT.
VAIG esperar la teva arribada,
com un xiquet espera Nadal,
impacient i emocionada,
però mai va arribar aquell regal.
Sota el fum espès de l’enyorança,
la teva absència es va arrapar
a la meva carn
durant dies, mesos, anys,
com l’eruga a la pinassa.
Penèlope obstinada,
vaig teixir i desteixir mil cops
un sudari inventat per a esperar-te.
Tornà el teu cos a estimar-me,
tu mai més no tornares.
Però aquell dia clar,
vaig brandar finalment
la tisora de l’oblit ben enlaire
i vaig escapçar una a una
les branques, de tu, malaltes.
Sense crits, sense recança.
[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]
CERTAMENT, amb desigual empenta
i mal que ens pesi,
dura tan sols —amarg o dolç—
el que vivim.
D’allò temut, ni el fum.
I, tanmateix,
si és un incendi la vida,
la memòria del foc
serà una crida fútil
a un abans extint
que ja no crema.
Les nafres en carn viscuda,
curades amb sal i temps.
Conjurem, doncs, la temor de la flama:
sota la pluja fina, l’arruixó o la borrasca, cantem
fins que la por s’escoli amb el doll d’aigua.
I, en el silenci de les forces, alcem-nos
que la vida és ara
quan la lluna plena ens cluca l’ull,
madura,
com un meló d’Alger.
[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]
OBERTA és al panteix mineral de l’aigua,
a la fressa del fullatge ferit per la ventada,
i al plany inèdit d’un Orfeu
que plora una Eurídice
encara mai somiada.
Però ara mateix, silenci!
Que a ma taula s’hi faeneja...
L’instint ha fet bona collita,
i l’ofici la decanta, la filtra, l’alambina.
Donem-los hores, les que calguin,
però en acabat,
que baixin junts, sense temences,
els seus personalíssims versos
al meu celler global.
Allà —irreverents o dòcils—
amb la criança justa,
escumejant vora barrals de mots aliens,
l’esclat serà inevitable.
[Dins del projecte del curs 2022-23, dedicat a la casa del poeta]