Cançó de bressol per a una nina

NON, nineta, non, en el fred de vidre,

llàgrimes de llim llaurat per la pluja,

abraça’m ben fort, il·lusió de viure

quan l’ànima tendra expira vençuda.

He vist un monstre gris caure del cel

i el carrer trist soterrat en la pena,

coratges ferms apartar el desert,

nàixer vergers enmig de la tempesta.

Pobles solidaris obrin el cor

dins de cada llar, dins de cada vila,

rostres d’afecte sobre un riu de pors,

llums d’esperança per a cada vida.

Non, nineta, non, en el blanc bressol

la pau inquieta d’una nit calmada,

que demà podràs pintar un gran sol

de paisatges vius sobre la flassada.

[Dins del projecte del curs 2025-26, sobre la Dana: Som aquest esguard damunt del full]

(Acarone serenament...)

ACARONE serenament els braços

de ferro on amagues teranyines

per trobar el vent que transpira,

la ploma d’ocell que s’enlaira a la vida.

Espere la nota càlida del teu favor

dibuixant somriures sense ànim de lucre,

l’ombra daurada i divina de la musa

que germine la llavor del nostre poema.

Tanmateix, la mirada a l’iris sinistre

dels teus ulls no albira aurores lívides,

versos blancs d’escuma o primavera.

Hivern, foscor, mentida, dolor.

Mai no escriuré el teu nom,

no per temor ni per oblit

sinó per maquinar la maldat

d'aquest amor que crida en silenci.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]