(Acarone serenament...)

ACARONE serenament els braços

de ferro on amagues teranyines

per trobar el vent que transpira,

la ploma d’ocell que s’enlaira a la vida.

Espere la nota càlida del teu favor

dibuixant somriures sense ànim de lucre,

l’ombra daurada i divina de la musa

que germine la llavor del nostre poema.

Tanmateix, la mirada a l’iris sinistre

dels teus ulls no albira aurores lívides,

versos blancs d’escuma o primavera.

Hivern, foscor, mentida, dolor.

Mai no escriuré el teu nom,

no per temor ni per oblit

sinó per maquinar la maldat

d'aquest amor que crida en silenci.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]