Glosses a un poema socials

SERÀs (som?) la veu d’un poble (bèsties individualistes) silenciat // caminant (dempeus?) entre la pols i l’esperança (què cal esperar sinó terra humida?). // Portaràs la llum (mitja foscor) d’una aliança (podeu donar-vos la pau) // la justícia (dura lex, sed lex) d’un crit mai oblidat (ja ningú recorda...).

Glossem poemes per a trencar-los

i no tindre res a creure

basta solament un gest

només la senzillesa d’un gest amable

que ens estalvie la paperassa

i els poemes dels qui creien

quan encara es podia creure.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

[El poema...]

eL poema no serà mai un lloc

on veure crèixer dòlars euros

or plata i diamants

al poema

creix altra gama de verds

altra mena de fruits:

l’herba fresca banyada al sol

cireres esplèndides i maduixes

per tacar-se els dits de joia

heus ací la teua riquesa!

no desitjaràs altres béns sinó aquests!

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

El poema és una casa

EL poema és una casa

en mig del poble

i al mig d’ella hi ha

una flor roja

una petita flor roja

i en una habitació

    també petita

hi viu una dona una dona trista

que plora i plora i plora

i veu baixar la marea baixa.

la casa tota és gris

però al mig hi és

una flor roja

una petita flor roja

i cap a ella la dona per fi

es llança per arrencar-la

i plantar-la a l’últim vers

de la casa que és també poema

poema ara de roja arrel i paret verda.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

Sonet del no-sonet

QUIET, en silenci, amb la suau respiració

em dic: «noi, és que no en tens ni un, de sonet?»

i no, no en tinc ni mig, no en tinc ni un curtet.

d’ànims, gens; de plàstic, la imaginació.

que no en vull, fer dels versos numeració!

si no em fa goig la rima, menys el ritmet:

més val pardal en mà que trencar l’ouet.

ja hi ha prou de cançons, oi? REVELACIÓ!

quevedos, garcilasos, petrarques tots:

amb la ploma, amb la tinta a fer la mà!

deixeu-me a mi en repós, només amb els mots,

ací a casa, prop del pare i del germà.

lopes, góngoras, poetes del tot torts:

hui no toca, el sonet... ja veurem demà.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

[No arranquis l'adéu...]

NO arranquis l'adéu

de tot allò que construïres.

Millor oblida-ho del tot.

No et capfiquis ni tan sols

en donar-li vàlua a un sol mot

d'un poema com aquest,

escrit per un home

que no sap una història de debò.

Construeix la teua ara, ací,

mà de dona i de marbre,

ma de dona i d'espiga,

sàpigues allunyar-te de l'espina

quan esta punxa a la palma

i recorda, mà de dona i marbre,

mà de dona i d'espiga,

que mai la mà d'un home deu fer ferida,

que mà d'home deu fer sempre arbre.

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]

[Des de lluny,...]

Les ferides que deixares

tornaren a brollar

aquesta tempesta

Claudia Monroig

Dona'm la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit

DES de lluny, com un corb amagat

clavo els ulls a l'horitzó de la platja.

Hi ha les nostres petjades vora el mar,

que desapareixen entre la bromera

al temps que recordem els passeigs pels vespres.

Un vent dolcíssim i un sol que moria

rere aquella tempesta hi acompanyaven.

Només calia l' amor pur,

les rialles a la sorra,

la frescor de l' arena als peus,

els petons de les ones als turmells.

Només calíem tu i jo

en mig de l' eternitat de les dunes,

com dues bestioles perdudes i oblidades.

Ara, com una bombeta penjada

en una habitació obscura i sòrdida,

les ferides que deixares

tornen a brollar

com una onada de petxines

que arriben per fi a la costa,

i aquests versos es dibuixen només

per habitar-te a tu i no a un llibre,

per arribar com un sospir a l' orella

i dir-te la tristesa de saber

que mai deixaré d' estimar-te.

[Dins del projecte del curs 2018-19, sobre poesia]