Ens demanen refugi
amb la ràbia immensa
des de saber-se sols.
Supliquen amb els braços
sobre el filferro agrest,
filferros com espines,
tallant tota esperança.
Tan sols les paraules
podrien besar
el buit de la llum.

Foscor diàfana

EN el principi s’obriren els interrogants.
I pel temps els dubtes enterboliren
el pòsit de la malta amb el café
—certeses i incerteses
colaven pels dits.
Ara, els significats són de pluja.
I les errades no són importants.
Emmudir el silenci és, sempre,
un revelar-se a les preguntes,
quan habites
la relativitat de la vida
i no ets un ull àvid
per veure que vivim
sense claror,
sense veu,
sense forma…
En el principi era la llum
i el temps ha desgastat la mirada.

En el decréixer de la pluja

Entrebancs

LA por als ulls et creix
quan t’arreceres a les ombres.
Veus el corrent de gent desemparada,
ignorada, sotmesa al dolor.
No és sols la por que creix
també són els desitjos,
l’anhel secret de viure
les sensacions de la pell.
No és la fosca persistent
sinó aquest present de núvols.
Mentre el vent transporta
el so llunyà d’una rialla.
En el caos creix la indiferència,
l’exili del cor, la tristor…
No són els pensaments
que poden derrotar els déus.
És la impotència del pes de la vida,
la nit clavada en les pupil·les.

[Algú va dir que la realitat]

ALGÚ va dir que la realitat
és com una civilització
enterrada a la sorra,
que el temps
enfonsa més i més en la distància.
I el vent destapa, a poc a poc,
el seu solatge, testimoni
del blau profund de la mar.

Llum sense sostre

L'OBSCURITAT en l’angle precís
s’encendrà de llum
amb victòria de batalla.

Per la teua set
un llac d’aigües pregones.

Pels petits detalls,
els teus ulls de tacte.

Sobre els vells escenaris et caldrà el desig,
per navegar el decréixer de la pluja
o alçar les veles al vent dels ocells.

Glopejaràs la sal de la mar
en el camí de les paraules
i el pensament
fent i lluitant.

Entrebancs

La nostra terra, càntic de fang,
minva sense límits.
Iorgos Seferis

LA por als ulls et creix
quan t’arreceres a les ombres.

Veus el corrent de gent desemparada,
ignorada, sotmesa al dolor.

No és sols la por que creix,
també són els desitjos,
l’anhel secret de viure
les sensacions de la pell.

No és la fosca persistent
sinó aquest present de núvols.

Mentre el vent transporta
el so llunyà d’una rialla.
En el caos creix la indiferència,
l’exili del cor, la tristor...

No són els pensaments
que poden derrotar els déus.

És la impotència del pes de la vida,
la nit clavada en les pupil·les.

Pluja de tristesa

LENTAMENT, mastegues la nit
amb temor d’enverinar-te.

Has passat temps fugint
d’aquest temps de tristesa.
Ara, sense pietat la foscor
s’engul del capvespre
la teua abraçada de llum
com si t’estiguera assetjant.

Qui t’escoltarà quan parles
del degoteig constant dels núvols,
o de la precipitada pluja
que mai no encaixa a l’estiu?

Si puguera trobar algú
que comprenguera l’amarg silenci
de la incertesa, com els temors
que sents, la ràbia estèril
que calles i dorms.

Itinerari de tendresa

En el principi

HI Hi ha una veu més antiga que les paraules
esclatant als ulls, vessant aquest desig
al tacte de la pell, un riu de l’univers
recorrent les venes, creixent dins el cos.
Font de vida que germina
en l’instant de l’abraçada o del somriure.
No sé de quin gest es va fer la dolçor,
però tots aprenem, un moment o un altre
que la tendresa no deixa de trucar al cor.
L’horitzó alça les ales amb línies de llum,
et crida i pinta espurnes de diamants en l’aigua.
Camines sota cels d’esperança.
La tendresa obri a tots els temps
l’itinerari únic i el principi.

I

LA paraula és la llum de l’alba
que obri mans i braços sobre l’horitzó
dels navegants,
la tendresa que s’escampa
pels llavis
i ens condueix per itineraris
d’allunyats abismes.

És l’esperança que creix
en una abraçada profunda,
ara que ens reconeixem
nits d’obscuritat.

Cada paraula és l’eco, l’estima, la música...
un lligam del temps que esclata de goig
en descriure l’essència de l’univers.

És un intent primitiu i imperfecte
d’expressar el nostre crit de vida,
l’únic miracle possible
d’un home entre els homes.

II

ESCRIC l’olor del bosc amarat de pluja,
la calidesa del sol i de l’aire.
Alce els ulls i deixe que cada raig
m’escalfe els llavis,
i les paraules, profundes com el temps,
aletegen com papallones pels dits.
Subratlle les grafies
que es desfan per la boca,
les pàgines inacabables d’un llibre
o d’un poema teixit de somnis.
Sent el tacte de les lletres
petites i ben fetes quan, dibuixada al regle,
els ulls bateguen amb el so de l’aire,
com si acaronant la veu
pogués veure-les més enllà de l’horitzó que,
infinites i embriagades de l’alba,
renoven el ritme, l’espai, el silenci...

III

SÓC taloneig de pluja a l’alba
i escolte com cauen les paraules
pel terratrèmol de la imaginació.

Talonege itineraris de records
com una passatgera que es refugia
en l’instant subtil
o en l’encant insondable del paisatge.

Talonege al rerefons d’un estol de garses
que hi ha al maresme, i m’oneja encara
el centelleig de les pupil·les
en veure el capvespre passar
com la brisa sobre l’aigua.
La seua llum em fa recórrer impossibles.

He caminat a galops el desconsol,
la solitud i les llàgrimes de la vida.
La sorra es desplaça a mercè del vent.
Només tinc el taloneig de la pluja i el desig
de paraules que ens caldrà salvar.

VI

AQUEST fullatge de paraules que contemple
en els llibres amb tendresa, em transforma
com si a l’abast dels ulls només surara
la llum dels colors, la creació...
Potser l’esperança s’hi aferra,
potser no trobem més que l’espai
que batega en el pensament
o la certesa que cada paraula
és part intransferible del nostre destí.
Tanque els ulls a la brisa de maig,
m’aplega el perfum de la tarongina
arredonit com la fruita, i busque
més enllà l’agulla imantada
dels mots, els detalls de la vida
que vora el cos s’amoroseixen.

Page updated

Google Sites

Report abuse