La lluna

OBLIDE el teu tacte, la teua veu, el teu sabor.

Trie d’agafar el so de teues paraules,

perquè no hi ets, i voldria que bategàrem

amb la fúria de l’amor, on els llavis

entreoberts, assaborien els límits de la carn,

travessant els sentits, acaronant la corba

de les parpelles, i tota tu, desitjant-me.

Faig memòria del seu cos, el ritme

de la respiració, de la cintura finíssima,

i em submergia embriagat pel teu pit,

obrint de bat a bat l’alba. I tu no hi ets,

i, jo anhele amb ànsia el teu amor.

Perquè no hi ets i les pupil·les cremen

com un licor de bresquilla, acaronant

la fràgil calma d’un crepuscle incendiat.

Però donaria la meua sang per tindre’t

com la primera vegada, deixant d’existir.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

La lluna

VINE, roba’m l’aire,

Vine, com la lluna cansada,

com la lluna de minvant, l’espill de la nit

que em fa sentir criatura minúscula de somnis.

Mire l’univers tan infinit. I mar endins tot creix.

Creix un jardí de sensacions lleugeres,

sensacions que travessen la mar.

Una mar de peixos, el silenci de l’aigua

que ressona sense veu,

la sal dels ulls desfent nusos de dolor,

i la lluna feta de síndria, de realitat i d’oblit.

Una mar de peixos, el retorn de les ones,

el vent inquiet damunt dels vaixells.

La fragilitat de la vida, els interrogants.

Lluna, ves-te’n i troba l’essència de l’ésser,

El goig inabastable.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

Recórrer

UNA llar no és sempre un lloc

de vegades és més que això.

És el trajecte d’on coneixes:

cada capvespre tenyint els cims

cada pedra, cada rastre de llum

resseguint la mar infinita i salada.

Tot sembla a punt de respirar a fons,

de cercar la certesa que ja coneixes:

Una llar no és sempre un lloc

són les avingudes d’antics aprenentatges,             

són els mots dels teus avantpassats

on estimes les arrels de la dignitat,

els sentiments de plenitud, difícils

en aquelles hores de tempesta.

La nit entra per la finestra, s’endinsa

en la cambra amb el perfum del gesmil.

De sobte,                       t’adones

que la llar és l’alé de l’ésser

mentre t’acotes          a l’escalfor dels llençols,                                  

sents que coneixes  l’essència de les coses.

[Dins del projecte del curs 2022-23, dedicat a la casa del poeta]

L'hora del desig

L’HORA del desig

                   encendrà el seu record.

I el passeig per la platja,

les cançons dels ocells.

Els llavis, laberints d’espera

assaboriran la sal dels seus besos,

        perdurable

        com la intimitat secreta

de la seua presència en l’esguard.

El vent et ressonarà ben endins,

mourà els seus cabells negres

com el carbó i una pluja als ulls

arborarà estones de tendresa inacabables

i, més enllà del fràgil dubte de l’estima,

l’hora del desig

                              prendrà el gust a tu.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

La boira

NASCUT dins la foscúria

veuràs la llum si vols, si encara lluites

i, deixaràs indicis, per saber més cada vegada

o, potser, dubtaràs si no trobes

la terra sota els peus.

¿Potser pensaràs que la foscor

és un núvol persistent que transita

cada racó de la teua mirada?

Però tu mai no hauràs rendir-te.

En l’últim refugi dels teus somnis

intuiràs que en les espurnes de l’alba,

malgrat tot, hi ha futur.

Sentiràs que hi ha instants de resignació,

un abric invisible dins les venes

i un camp de batalla abraçant-te.

Ajupida amb les mans en el cor,

acaronaràs la fragilitat dins la fortalesa

i trobaràs que els dits s’obrin i es tanquen

plens de significats, d’estimes i de dolor.

I, malgrat tot, nascut dins la foscúria

aprendràs, lentament, que els éssers

som canvis imperceptibles de llum.

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]

Viatge

Aquells records de la infantesa,

en mirar-te, em van fugir

Emilio Martí

AQUELLS records de la infantesa

em mirar-te, em van fugir

impregnats de vols de circumstàncies.

Aquells instants ben blaus,

allà on habitava el batec fràgil del cor,

les pàgines no escrites—la teua essència—

ara, transformada en paraules, en fets,

en cant de veu...

La teua existència de llibertat i de lluita

que va obrint el temps no vençut

o els desitjos

que parlen d’imatges,

de brisa, de llum

de mar

per poder sentir el tacte dels dies,

la textura de les coses ben fetes,

el soroll del teu pas

per a ser horitzó,

també calma,

camp obert, penya-segat

sent i no deixant mai de créixer.

[Dins del projecte del curs 2018-19, sobre poesia]