FURIÓ, ROSER
FURIÓ, ROSER
Poesia.
Ulls de nit, Ed. Neopàtria, 2017
TINC una rentadora nova,
aquella de càrrega superior,
ja saps on va anar a parar,
nou cases més avall de la nostra,
trepitjada i bruta, transportada
sense tocar vores, encastada
a la façana del número 14
del carrer Llarg.
La nova, canta, balla i bressola
la bugada: dos llençols, tres
tovalloles, quatre mudes, el pijama,
un barret i un parell de calcetins,
tot a ritme compassat, tot impol·lut,
tot perfumat i a punt d’estendre,
com s’estenen els pensaments
que resten mullats esperant
una ventada al terrat de l’esperança.
[Dins del projecte del curs 2025-26, sobre la Dana: Som aquest esguard damunt del full]
JO voldria escriure
el poema més trist del món.
I dic el món i voldria dir la vida.
I dic la vida i voldria dir la mort.
Però escric la vida, la mort, el món
com un canvi de sobte, tot furgant
a la boca de l’estómac, el món,
la vida, la mort.
La vida dins d’un món en constant
evolució, imparable.
Tibaré l’arc per vèncer la temença
a les ombres, a l’antic cant, a l’últim
combat.
Bec la sang que el temps vessa
i respire a glops la rosada clara
de la matinada.
S’apaguen els llums del carrer
i tornen a les mans les paraules
perdudes.
I escric: vida, món, mort.
[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]
QUÈ vols de mi?
Una mirada perduda?
Una paraula flotant?
El meu despertar?
El tremolor del meu cos?
El cercle dels meus pensaments?
Què vols de mi?
El traç de les meues petjades?
La cançó mai escrita?
El desassossec que em crema la sang?
Què vols de mi?
Entrar en el meu oracle?
Furgar en la memòria?
Què vols de mi?
Les fulles enlairades
bressolen els meus cabells
d’argent.
Necessite un beuratge balsàmic
per a la nit que es desmaia.
[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]
COL·LECCIONE aurores
a les teues mans,
no vull perdre de vista
el teu litoral nu,
no vull deixar-te escapar
quan la nit òmpliga
l’estança i desdoble
la mirada esguitant
el temps que ens devora.
Entre els pensaments oposats
el poema creixerà amarat
de clarobscurs i sonoritat
perquè és així com tindrà
cos i ànima.
[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]
ENYORE el sentiment de llibertat,
company de mil afanys i un vent que brama.
Sent la buidor al bell mig del costat
del cos que no descansa, vella dama.
He descobert la poca lleialtat
que tinc per tot allò que ara m’ablama.
Farcida de records i amb suavitat,
recuperant l’amor propi i la flama.
Ara caldrà guardar en un racó
la covardia, aquella que pregona,
sense vergonya, la mort del falcó.
El defallir del plor que m’agullona
em persegueix i sent la desraó
de la mateixa pell mullada a l’ona.
[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]
DAVANT l'espill el destí
es presenta nu, sense
estrelles sota els peus.
No s'esmicola el sol
pels plecs dels ulls,
les fulles seques amaguen
grillons i el paisatge de verd
ses perd a l'espessor del bosc
d'enrunes i frustracions.
No hi ha cant al matí,
el vent no volat no agrana
la fúria, la ràbia.
Nits de cristalls i fum
han deixat en l'oblit
les paraules de mel, el frec
de la pell amarada d'amor.
Foc i flames dins de l'escenari,
actors vestits de negre
que invisiblement volen fugir
de l'escena que es repeteix
com una lletania que els buida
el cor.
De bell nou arribarà la tempesta
i els geranis restaran morts
a la finestra, així com la bellesa
que va obrir les portes a l'ànima
verge.
Quan el plaer és dolorós
i les llàgrimes omplin el llac
de les estimes, cap bes obrirà
els llavis del cos ferit.
[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]