Conèixer

QUE els altres són com tu,
de tots els pensaments cruels,
és el que mulla més.
Els pren allò que és seu:
la forma dels cabells,
el color dels teixits,
el traçat de les lletres,
difuminat com molsa.
Si penso que ets com jo,
deixo de veure que el riure
és un desordre d’aire en remolí
al cove de la gola. Que les tardes
es poden quedar quietes,
en un instant etern,
com colibrís que beuen.
Quan penses que ets com jo,
salto de branca en branca
fugint del teu foc moll que em llepa.
¿Qui ha bufat massa fort? ¿Qui ha dit
que sap com som, que el temps cal
mastegar-lo cinquanta-cinc vegades?

ɣ

Carnestoltes

LA capsa és de cartró, un xic esbaldrellada.
Hi ha un capell de follet que vam portar de Praga
amb picarols daurats que dringuen com idees.
I un salacot antic que mai ha anat a l'Índia
i un cucurull de bruixa que vam fer fa un pic d'anys
amb cartolina, i encara sobreviu.
Amb una bata antiga de seda natural podem fer
una disfressa de xinesa si cordem aquest xal a la cintura.
I amb aquesta faldilla de clavells com desigs, brodats
per l'àvia per fadrinejar sota els fanals les festes oficials,
un vestit de folklòrica. I amb aquest flasó groc un any
vas ser filla del sol, i amb aquestes garlandes vas fer
de primavera. I una barreja estranya també resulta
divertida: una gandalla catalana i el vestit verdosenc
de tall estret fa una aparença com de voler ballar
passes de xarleston. Fas una reverència i aplaudim,
no molt fort, amb veritable admiració.
Jo, quan era esquitx com tu, a voltes em posava la
camisola de setí que la mare havia dut la nit de
noces. Hi passava la mà i ho trobava tan fi com ara
trobo el temps que passo vora teu, sense saber
del cert quina disfressa és la que duc avui: la de
mare assenyada i relligada com un farcell d'olives,
l’adolescent vetusta que no cou, com la ceba en remull,
la d'alquimista que entatxona gall d'indi amb les paraules,
l'amant de l'escullera, fugissera com un breu encenall,
o aquest braç de sofà, protegit del futur per la flassada
del costum, de passat bru fornit, i amb les molles dels somnis
als intersticis de la mort.

Volar

LES sargantanes es belluguen tan de pressa
que sembla que mai no hagin d’estar tristes.
Diries que la tristesa és una cosa quieta,
contrària a la lluita per la vida,
a les batusses per un pessic de síndria.
I tanmateix podem veure les àligues molt quietes,
sostingudes per invisibles fils d’espera atenta
que també és lluita per la vida.
Els que saben volar, potser en lloc de sumir-se en la tristesa,
s’alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa
des d’on es veu l’ahir i l’avenir del món.
Voldria saber si els avions de paper que sempre fas
són perquè vols volar.
Els fills dels llops caminen, i els de les orques neden.
Però els animals que tenen ales han d’aprendre a volar del drama
de llençar-se perdudament al buit.
Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís
com lava.
¿No voldries ser un cranc, un taupa cec, un arbre?
¿Tenir arrels, tenir mans, galeries secretes?
Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols
fer res, haurà de ser amb paraules.
Mira’m: jo encara estic caient i preguntant-me
si en lloc de ser un pardal sóc una sargantana.
Això sí, tot i el brunzit del vent que m’eixorda i m’esmotxa,
els paisatges que veig són, t’ho asseguro,
unes vistes magnífiques.

ɣ

Dies sense ells

¿I SI
no puc endevinar a quin dels meus dos fills
pertany l’olor d’aquesta samarreta bruta?
Hi ha rates engabiades que no es mengen les cries,
goril·les de zoològic amb mamelles captives que
també donen llet.
Diuen que jo he marxat. ¿A on?
Escombrava, per veure on era que era:
una gàbia amb barrots de condemna envoltada
per foses dels ultratges que he fet.
Pagaré el que he trencat, escombraré per sempre,
però que em tornin els fills tal i com eren,
sense ombres de l’oblit, mitges d’odi dels altres
que els cobreixen el rostre.
Ja me’ls pot posar tots,
cors florits i aixafats com maduixots:
una caixa sencera de culpes a bon preu.
La del pagès que no va llaurar dret,
del jornaler, per tallar-se i sagnar,
del veremador per ballar sense música,
del vinyataire que va girar l’ampolla, poc, i
jo, jo, jo per beure de la vida fins a:
1. Embriagar-me massa.
2. Vessar el most destil·lat de les faltes que fermenta en tristesa.
3. Dubtar molt dels records que rodolen:
grans de raïm o pilotes de platja, engolits i tornats per les ones.

Orfeu

LES claus, en caure a terra, fan el soroll
d’un gong o de campana d’alguna cerimònia
religiosa i un Déu que desconec.
Perquè el terra era moll he vist la lluentor
de l’agulla imperdible que s’havia perdut
a la vorera, i una miqueta abans el matalàs
que es bevia la pluja de la nit. Les mans
m’han tremolat quan volia obrir la porta.
Un Déu que desconec i porta gorra i,
per què no, bigoti, i trepana els bitllets
del vaporetto que allunyava Venècia.
El teu passi i el meu, units per un forat
de sincronia que després ens va fer
desaparèixer. No havies de tombar-te
fins que no fossis fora de l’infern. No mirar,
simplement. I ara ja tens quatre anys o bé
quaranta i t’ha entrat sorra als ulls. Prems
el dolor, les parpelles són l’odi, i una veu
de ningú t’increpa i demana que els obris; ara,
et diuen que ploris. “Mira”, reiteren, “mira”:
Eurídice no hi és, no es pot perdre de nou.
Les còrnies esquerdades, vermelles, sí són
encara teves. I el congost cap a l’Hades.

ɣ

El company de viatge(1) i altres contes

HI ha una bruixa asseguda a la teulada
que arrenca els pèls d’un gat aixafat
per un cotxe. Sents, des del llit, copets
del seu peu: el ritme de la nana dedicada
a tots aquells que moriran avui.
Però ara ja ve l’albada i tu t’adorms,
perquè en el conte aquesta és l’hora
de la dona d’aigua. Et deixarà les
perles del seu dol, l’amor que han mort
els mots. I així seràs afortunat però sol.
Sol en la por. Sol davant la princesa
i el seu preu: que tu endevinis el que
pensa ara. Si falles, seràs penjat de
l’arbre on dringuen com magranes
els cranis dels amants que et precediren.
Pren la nit per les potes i posa-la amb la bruixa
a la marmita! Suca-la trenta cops! Tindràs el
cigne blanc, i l’adéu amistós del company de viatge.

Notes: 1 “El company de viatge” és un conte d’Andersen.

Temps (Carpe diem)

PUC fer tots els poemes que vulgueu,
la pena va de la muntanya al mar.
Tanmateix ja sabreu que hi ha vides
que són, per força, de subhasta ràpida:
com a la llotja, el peix.
Comença Demiurg posant preu alt a
tot, i segueix per baixar vertiginosament
com cau la vida
fins un riure petit,
un rictus de sardina,
un somni blau com remolí que gira.
El què vulgueu, no ho demaneu demà.
Demà no tindrà ma, s’haurà rifat
al subhaster més hàbil.
Ni el pescador recordarà
quins eren els seus peixos.

ɣ

Vals de cadires

SURTO darrere teu, per ajudar-te a dur
la bossa, la darrere joguina
i el violí de recances callat.
“Del refredat, millor”, li comento
al teu pare, i tu entres al cotxe
(el cos prim com raor de l’hivern
que remuga a l’escletxa)
i dius adéu amb la ma,
i amb la mirada que no estranya.
Torno escales amunt, tanco la porta,
i veig com s’han inflat totes les coses
en aquests pocs minuts. S’inflen amb so
de soledat; s’omplen les clarianes de
llibres i de quadres. La fusta, sempre amable,
és com bufada, per la humitat del sec aiguat
que ha plogut dins la casa.
Miro la cadernera que està quieta
mirant-me. Deu ser femella que no canta.
I les coses comencen el bellugueig cansat:
Em passen pel costat el passadís, la taula, la nevera.
El diccionari amb la baieta, la sabatilla i el
xampú, engrescat en converses.
Van fent la seva vida sense mi. Sense necessitar-me,
sense les meves mans,
sense tan sols fregar-me per descuit,
en un vals de cadires i d’escombres
al que jo seré sorda fins al dia que tornis.
Amb el violí, la bossa, la joguina,
canviada per una altra.
Llavors tots s’asseuran entre riures i empentes,
i jo em quedaré dreta, perduda la partida, l’espera
per jugar un proper torn i tornar a perdre.
Havent guanyat al temps, a la fi et guaitaré.
Eliminada.

Més sobre la felicitat

A MIDA mida que la vida passa
la felicitat canvia de forma.
Primer era un estornell dins
un estol que defecava sobre
Roma.
Després semblava un liquen
dins una tassa de cafè i més tard
una Tillandsia aeranthos,
la planta sense arrels,
un clavell d’aire, que viu
penjat d’un arbre o d’un fil
del telèfon.
A mida que la vida passa
la felicitat canvia de forma i
avui és com un ou que,
dins d’un ull,
ho pot transformar tot
en un començament.
Cada petita cosa és la fi d’una història
i l’inici d’un conte.
I mentre el món es va buidant d’afectes
tu ets un vaixell que s’allunya d’un port
i que s’acosta lentament a un altre.
(Estibadors i prostitutes juguen
timbes de cartes curtes a la taverna rància.)
No passes set, ni gana,
car has après a nodrir-te de brisa.
El buit infla la vela de l’essència
quan reeixir o naufragar
no són qüestions que hagin de jutjar
els altres.
A mida que la tarda passa
passen totes les tardes
com un núvol de peixos
sota el casc del teu iot.
I mentre passen versos
el tauró del dilluns
es retarda,
perquè un mot rere un altre
fan el teu moment àlgid
com el gel quan es fon
o com l’aigua quan bull
en què es deté l’augment
de la temperatura.
A mida que el poema passa
la idea va canviant de forma.
La vida passa a mida, com feta
per un sastre,
i el trajo és dins la màniga.
De la felicitat que cerques
tu no ets sinó una part:
ets un ull dins d’un ou i dins de l’ou
tens cor, i dins del cor,
un gong
que sona
en la buidor de l’estança on escrius.
A mida que passa la mort
la vida va canviant de forma.
I és com un gos que et guaita
rere el vidre esperant l’esmorzar.
I després d’esmorzar,
et guaita rere el vidre.
Així és la forma de la felicitat,
a voltes.

ɣ

Ciclotímia d'un peix

Por la boca vive el pez (Fito)

EL terrorisme causa que no hagi consigna a l’estació
i hem de carregar amb naltros els fardells.
Una tarda d’agost a una ciutat de l’altiplà.
Deixem que passi el temps sobre
l’herba del parc del pensament i de l’afecte,
estenent la manteta de cordura.
Del que diuen cordura: aquest fil de pescar que
connecta l’instint i el benefici.
I si se es trenca el sedal i t’enamores, ets un
ésser perdut que pidola monedes a la porta del temple.
O píndoles de liti.

El pescador que proveïa de cucs diu que
ets un cas perdut, i el diagnòstic
atura la recerca sobre tu i sobre el món.
El programa del metge de família explica clarament
que el cervell té mancances, però no qui t’ha pres
el què et manca, ni perquè
el món és ciclotímic i el cel, que és transparent,
de cop s’entossudeix i plora. I això
és bo, o és temut, o és volgut, o és pesant,
depèn del lloc del món on passes ànsia.
L’herba és humida i freda i tu m’ajudes
a espolsar els pantalons del fang de la memòria.
Em demano si sabré aixoplugar-te de la pena,
essent el nostre para-sol fet d’aigua.
Quan els peixos baixets ens fem petits
podem veure els cristalls de la matèria.
No t’escapis molt ràpid ni molt lluny, només una
estoneta endins, i el pescaire veurà una porta oberta
en el lloc del seu ham.
Jo crec que creure en Déu és un do
que té minsos efectes secundaris.
I estimar és, finalment, acceptar-ne l’absència.

Ukkuratum. La que es gronxa a la porta

Un cop a la vida cada dona babilònica s’havia d’asseure al
temple de la deessa de la fecunditat fins que un estranger
s’acostés a ella, llancés una moneda de plata i digués: «Invoco
Militta al teu favor». La dona llavors seguia l’home a l’interior
del temple i copulava amb ell. Els diners aconseguits d’aquesta
manera es consideraven sagrats i eren ofrenats al temple.

PRIMER et carregues de raó, després
arriba el dia en què ho dius:
«Tinc el carruatge ple de raó i ja
no me n’hi cap més», i tothom s’esvera molt
i dóna consells de com i on s’ha d’abocar tot allò.
És igual. Descarregada la raó, et quedes
sol.
Ja no tens raó, o sí, en forma de forat,
i les dues coses molesten altri.
Llavors, en la buidor total, la vida
et dóna un moment nou, arriba algú que
no encaixa en l’estat de la qüestió i aporta
el seu alè despreocupat. «Algú»
entra, surt, incompleix horaris i dogmes i
es queda adormit al teu llit. I tu, al matí,
hi comparteixes el suc de la taronja.
Indiferents a les raons, al temps, als límits, a
la consecució rítmica del món, congratulats
amb la consecució rítmica del cos, sents un
profund, tendre, inefable sentiment
d’afecció i sol·licitud que no procedeix de
l’amabilitat, del reconeixement ni de les qualitats
atributives, sinó d’un sentit paradoxal d’unitat,
subterrani, com de nens que es troben a la cova
on els han tancat.
Que és una mica patètic?
I què, eh?

ɣ

Ur-sanabi. Llit elàstic

Ur-sanabi és el barquer que dur Gilgameš en el periple de
baixar a cercar la planta de la immortalitat al fons del mar.
Gilgameš vol que sigui ell qui la provi. Però mentre dormen,
una serp menja la planta, muda la pell i rejoveneix.

¿TÉ el trastorn bipolar alguna cosa a veure
amb el fet d'haver saltat de petit
en un llit elàstic?
¿O és la felicitat aquest
conjunt d'emocions on
el baix projecta el dalt i
el dalt projecta el baix i
en caure es fan posicions ridícules que
fan riure?
¿Cal que després de sacsejar tots els teus somnis
al llit elàstic de la fira
facis un curs de submarinisme?
De sobte ets dins la goma
recosida en trajo i el cel
s'ha tornat mar i tot és
tan elàstic com la pota d'un pop que s'allargassa per
capturar l'esquer amb que l'enganyes i
s'arronsa lleugera en constatar la veritat:
ni per surar et cal moure't ni vèncer és
...un objectiu possible.
Mou-te amb el moviment,
torna't elàstic i retorna fins al teu lloc
original, a la teva postura original
dins de l'úter del món.
Retorna a poc a poc a ser
un infant i aprèn a respirar...
de nou.

Estimat I (d'Indi)

MIRI, escolti, tots portem una mica de la terra
els poetes som éssers lúcidament malalts
tots els pirates acaben per trobar-se
sí que he volgut fer mal amb el que dit
li demano disculpes, la causa és que
la ciutat em fa mal
des que he tornat de fora
ho miro tot com si vostè ho veiés
i no entenc en quin moment de la conversa
em vaig quedar aturada en el seu nom de pila
com si no funcionés el muntacàrregues
i és injust per a la gent que es facin textos llargs
per explicar l’absurd
com que el que no hem viscut signifiqui quelcom
Indi no és un menyspreu en català, però en espanyol sí l’és.
Indi vol dir que el temps es pot sentir corpòriament
Einstein també ho va dir, després de moltes voltes,
que el temps és com l’espai, i pots veure’l venir
tot caminant.
Del seu cabell hagués volgut tocar-lo deslligat.

ɣ

Estimada T (de Taiwan)

EL poema més bonic del món podria
néixer en qualsevol moment.
Soc a una illa, però també
al cim d'una muntanya que
rau submergida en l'oceà Pacífic.
El tifó Mangkhut ha decidit passar de llarg i
els arbres sota la gòndola són
una orquestra en el seu interludi de silencis.
Aquest poema no ha de ser el més bonic del món.
Allò bonic d'aquest poema és que permet que
el poema més bonic del món encara pugui
néixer.
En qualsevol moment.
En qualsevol moment.