Pérez i Edo, Hermini

Perdut

aMB les mans obertes copses el vent

tot i esperant que en els núvols escriga

el reel on ets l’actor principal.

i hi deixes que les imatges del cor

que imagines i els poses colors vius

les prenga un fal·laç espill sense dits.

i t’hi aferres amb la passió crèdula

de l’ ocell que ignora cec i sord

que, amb les ales que soterra l’oblit

de plomes mancades, no es pot volar.

i t'enfonses en l'abisme. però,

quin delicte és estimar sense mida

i ser refutat amb indiferència?

ai amic meu!, aviat comprendràs

que per on caminem i ens aturem

sobrevivim desabillant el temps

que ens tiranitza amb un present efímer,

i naveguem per incerts rierols

que s’adrecen cap al buit que ens confina

amb somnis que es perden buscant els signes

i la llum d’un déu, que només esguarda

l'ombra silent del capvespre i s'hi amaga

que no t'hipnotitze cap déu ni l'ombra

que reflecteix un espill sense dits!

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

(Apareixes...)

APAREIXES d’enllà i te’n vas

un dia amb el vent de llevant

sense esperar ni oir la veu

d’aquell que et desitja sorprendre’t.

I et busque tossut i no et veig,

i sé que vius lliure en els mots

que dibuixen en el cel els vols

impalpables de la memòria

que la imaginació inventa.

Copse una veu en el camí

de terra, i com si hi fos la mar,

la llance per fondre-la amb l’aigua

que floca el teu encantament.

I aquell que et desitja sorprendre’t,

sense esperar ni oir la veu,

tu, un dia amb el vent de ponent

apareixes d’enllà i te’n vas.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]