[Recorde...]

ESTÀVEM tant acostumades als contes de fades,

A les marques en els arbres quan ens acaronàvem...

Estàvem tant acostumades a les mentides,

A les senyals intermitents quan ens acariciàvem...

Ara vora el foc de l’hivern: els dubtes, les pors...

Deixar-se a l’atzar i a la sort, l’amor

Ara sota l’ametller sense fruit, sense flor...

Pense amb la raó de tot això i allò que ens va deixar sense un lloc.

Ens toca aprendre a voldre, remodelant les ànimes

Sense la predicció d’un sempre, curant i fent nous escenaris

Estimant sense la posició de possessió sense límits

Perquè l’amor també és reconstruir, regar un jardí

[amb l’entesa que tot té el seu propi temps]

Estàvem tant acostumades als colps i les ferides

Que vam perdre la raó i el seny

D’això i allò que és l’amor

Unes mans que ballen i s’estimen lliures

[amb l’entesa que l’era sempre necessita una llavor per ser].

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

[Recorde...]

RECORDE aquells vells temps

On tremolàvem, sacsejàvem les temors

Quan el buit ho era tot

Ens endinsàvem en un desconegut paratge

Lloc d’incerteses, de colps en cec...

Trajectes lents i altres accelerats

Ja m’entens... Ho rememores?

L’amor sempre en debat

Les qüestions que mai ens férem

Ara son la quotidianitat

Fer-nos ser amb la pell

Amb la vulnerabilitat feta tendresa

Amb la cura compartida.

Perquè l’amor inexpert ens empeny

A reflexionar, a aprendre que estimar

És un acte de fe, una constant feina,

A agarrar i també a deixar anar.

Recorde eixe viatge i aquesta tornada.

Conseqüències d’haver estat...

D’haver sigut [i haver encaixat en els nostres racons 

totes les nostres inseguretats].

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

[Trobe que els anys...]

TROBE que els anys van pesant,

Passant per qui és i qui ja no està.

València m’ha donat tant i alhora, on et trobes?

Si ja no et sent com a meua, si el teu encant s’ha anat esgotant.

O pot ser sóc jo que he anat deixant el pas.

Vull trobar els amants d’Estellés,

La terra, la pols, la nostàlgia d’ahir i l’alegria del demà,

Els cossos bategant i la roba estesa ballant,

La meua consigna: mai estar en calma.

Ni en tu, entre els teus carrers ni a cinc mil quilòmetres...

Sempre anyorança i la pell badada.

M’agradaria sentir la cançó i els besos fet versos,

Tornar a escriure sobre l’esperança

Deixar el dolor al bandol contrari,

Fer saó en totes les ferides, menjar de les llavors.

Assetge l’ombra, em dona el resol...

Desperte sota l’olivera que em va veure crèixer.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

[Bufa fort el vent...]

BUFA fort el vent, passa l’hivern, Naixen flors a les escletxes...

Em causa més ansietat els pensaments que l’incident.

Què va a passar l’endemà?

Em perpet estar trista i no culpar-me.

Mea culpa, Mea culpa, Fora, ben a fer la mà.

Què va a ser transcendent quan ens n’anem de viatge etern?

Ixen a passejar tots els vells fantasmes quan bec, deixe a mil revolucions la ment.

M’acaricies el cap i em dius que “tot anirà bé”,

Encara que siga cruel i et diga que l’únic que ens salvarà serà la mort.

Sempre em sent atacada, animal en perill, pres de les seues pròpies garres.

Estats d’alarma com a mecanisme d’autodefensa, Amb centenars de desficis, contradiccions...

Al mateix temps que vull abandonar la partida, vull jugar-la.

Quina lliçó anem a aprendre ara? Soterre totes les meues amants, les llunes que em van esprémer.

Doblegue tota la roba estesa, els dies pareixen un etern diumenge.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

[Descanse...]

DESCANSE en duanes

Si em veus partida per la meitat

És perquè per dins tot es junta en diferents trencaclosques

Confese pecats

Ara sé on no vull tornar

I on estic

Es desgasta l’asfalt,

El rellotge dona voltes al revés.

Arguments fora de lloc

Es necessita distància per saber si s’estima.

La proximitat espanta.

Remolí de dubtes

Es toquen tecles a l’atzar

Que mal han fet els retrovisors

Mirar a un ahir que s’ha quedat estancat.

Llums que donen ombres.

Quimeres que reapareixen.

Com contar les pors si són la pistola que accionar?

El principi de la vulnerabilitat.

No feblesa sinó posar valor a un vincle.

Arribe tard.

En aquesta nau l’anca està oxidada.

No sé com començar

Aquest personatge se m’ha menjat.

Reptes de parlar sense armadures.

Què fem?

Què faig?

Descanse en gel que es va fonen.

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]

[I vas aparéixer...]

Quan mire

Puc trobar la teua ànima

Formes del cristall

Maria Pérez

I VAS aparèixer.

I vas canviar totes les preguntes.

Vas respondre amb silenci a elles.

Mentre jo escoltava el capvespre.

Les campanes del poble.

Com els núvols se n’anàven.

I vas aparèixer entre la gent.

I vas canviar els paradigmes.

Vas respondre a tots els dubtes.

Mentre jo quedava reticent.

Jo que sé.

Vas aparèixer enmig del carrer aquell.

I és que...

Quan mire

Puc trobar la teua ànima

Formes del cristall

Que es van fragmentant,

Trencant...

Com cada pas que refem,

I és que la nostra fugida,

Sempre va ser en defensa pròpia.

Ja saps, camins separats.

Traçant línies paral·leles,

Fent rutes en sentits diferents.

I així defendre cadascú la seua pròpia posició.

La distància.

I vas aparèixer.

Les nostres mirades es creuaren,

I vaig saber que, a voltes,

Fer-se trossets

És una forma més de juntar-se,

Jo que sé.

[Dins del projecte del curs 2018-19, sobre poesia]