MURILLO, CARLA
MURILLO, CARLA
Saudade (2019)
Cronofobia de lo etéreo (2021)
Roba Estesa (2024)
ESTÀVEM tant acostumades als contes de fades,
A les marques en els arbres quan ens acaronàvem...
Estàvem tant acostumades a les mentides,
A les senyals intermitents quan ens acariciàvem...
Ara vora el foc de l’hivern: els dubtes, les pors...
Deixar-se a l’atzar i a la sort, l’amor
Ara sota l’ametller sense fruit, sense flor...
Pense amb la raó de tot això i allò que ens va deixar sense un lloc.
Ens toca aprendre a voldre, remodelant les ànimes
Sense la predicció d’un sempre, curant i fent nous escenaris
Estimant sense la posició de possessió sense límits
Perquè l’amor també és reconstruir, regar un jardí
[amb l’entesa que tot té el seu propi temps]
Estàvem tant acostumades als colps i les ferides
Que vam perdre la raó i el seny
D’això i allò que és l’amor
Unes mans que ballen i s’estimen lliures
[amb l’entesa que l’era sempre necessita una llavor per ser].
[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]
RECORDE aquells vells temps
On tremolàvem, sacsejàvem les temors
Quan el buit ho era tot
Ens endinsàvem en un desconegut paratge
Lloc d’incerteses, de colps en cec...
Trajectes lents i altres accelerats
Ja m’entens... Ho rememores?
L’amor sempre en debat
Les qüestions que mai ens férem
Ara son la quotidianitat
Fer-nos ser amb la pell
Amb la vulnerabilitat feta tendresa
Amb la cura compartida.
Perquè l’amor inexpert ens empeny
A reflexionar, a aprendre que estimar
És un acte de fe, una constant feina,
A agarrar i també a deixar anar.
Recorde eixe viatge i aquesta tornada.
Conseqüències d’haver estat...
D’haver sigut [i haver encaixat en els nostres racons
totes les nostres inseguretats].
[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]
TROBE que els anys van pesant,
Passant per qui és i qui ja no està.
València m’ha donat tant i alhora, on et trobes?
Si ja no et sent com a meua, si el teu encant s’ha anat esgotant.
O pot ser sóc jo que he anat deixant el pas.
Vull trobar els amants d’Estellés,
La terra, la pols, la nostàlgia d’ahir i l’alegria del demà,
Els cossos bategant i la roba estesa ballant,
La meua consigna: mai estar en calma.
Ni en tu, entre els teus carrers ni a cinc mil quilòmetres...
Sempre anyorança i la pell badada.
M’agradaria sentir la cançó i els besos fet versos,
Tornar a escriure sobre l’esperança
Deixar el dolor al bandol contrari,
Fer saó en totes les ferides, menjar de les llavors.
Assetge l’ombra, em dona el resol...
Desperte sota l’olivera que em va veure crèixer.
[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]
BUFA fort el vent, passa l’hivern, Naixen flors a les escletxes...
Em causa més ansietat els pensaments que l’incident.
Què va a passar l’endemà?
Em perpet estar trista i no culpar-me.
Mea culpa, Mea culpa, Fora, ben a fer la mà.
Què va a ser transcendent quan ens n’anem de viatge etern?
Ixen a passejar tots els vells fantasmes quan bec, deixe a mil revolucions la ment.
M’acaricies el cap i em dius que “tot anirà bé”,
Encara que siga cruel i et diga que l’únic que ens salvarà serà la mort.
Sempre em sent atacada, animal en perill, pres de les seues pròpies garres.
Estats d’alarma com a mecanisme d’autodefensa, Amb centenars de desficis, contradiccions...
Al mateix temps que vull abandonar la partida, vull jugar-la.
Quina lliçó anem a aprendre ara? Soterre totes les meues amants, les llunes que em van esprémer.
Doblegue tota la roba estesa, els dies pareixen un etern diumenge.
[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]
DESCANSE en duanes
Si em veus partida per la meitat
És perquè per dins tot es junta en diferents trencaclosques
Confese pecats
Ara sé on no vull tornar
I on estic
Es desgasta l’asfalt,
El rellotge dona voltes al revés.
Arguments fora de lloc
Es necessita distància per saber si s’estima.
La proximitat espanta.
Remolí de dubtes
Es toquen tecles a l’atzar
Que mal han fet els retrovisors
Mirar a un ahir que s’ha quedat estancat.
Llums que donen ombres.
Quimeres que reapareixen.
Com contar les pors si són la pistola que accionar?
El principi de la vulnerabilitat.
No feblesa sinó posar valor a un vincle.
Arribe tard.
En aquesta nau l’anca està oxidada.
No sé com començar
Aquest personatge se m’ha menjat.
Reptes de parlar sense armadures.
Què fem?
Què faig?
Descanse en gel que es va fonen.
[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]
Quan mire
Puc trobar la teua ànima
Formes del cristall
Maria Pérez
I VAS aparèixer.
I vas canviar totes les preguntes.
Vas respondre amb silenci a elles.
Mentre jo escoltava el capvespre.
Les campanes del poble.
Com els núvols se n’anàven.
I vas aparèixer entre la gent.
I vas canviar els paradigmes.
Vas respondre a tots els dubtes.
Mentre jo quedava reticent.
Jo que sé.
Vas aparèixer enmig del carrer aquell.
I és que...
Quan mire
Puc trobar la teua ànima
Formes del cristall
Que es van fragmentant,
Trencant...
Com cada pas que refem,
I és que la nostra fugida,
Sempre va ser en defensa pròpia.
Ja saps, camins separats.
Traçant línies paral·leles,
Fent rutes en sentits diferents.
I així defendre cadascú la seua pròpia posició.
La distància.
I vas aparèixer.
Les nostres mirades es creuaren,
I vaig saber que, a voltes,
Fer-se trossets
És una forma més de juntar-se,
Jo que sé.
[Dins del projecte del curs 2018-19, sobre poesia]