L'estil

EL bosc, la mort, el llunyedar, el vaixell,

l’infern, la mà, la mort, la malaltia,

l’espant, la mort, el cor, la melangia,

la mort —ah mort— i el seu estil de fer la pell.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

[Saps?...]

SAPS? Aquests innocents animalets

tan sols volen jugar. Volien córrer,

i, dissortats, hi han fet la pell. Volien

volar, nedar, i han quedat enxarxats.

Mira’t la mà: hi tens un forat fosc.

Guaita-hi endins, com en un pou molt fondo:

hi sentiràs el plany de l’animal

—udol de fera, d’ànima caçada.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

[De nen, mirava molt sovint la mar]

Tant de temps que soltí el timó

és la mar qui guia ma vida

Alejandro Guijarro

DE nen, mirava molt sovint la mar.

S’asseia en un penya-segat, les cames

pengim-penjam d’aquella roca, els ulls

que bategaven com la pell de l’aigua.

No hi advertia cap perill; només

el dolç vertigen de fugir per sempre.

I somiava de llançar-se al fons

i d’arribar nedant fins a la línia

de l’horitzó, on la mar i el cel es fonen

(no es fonen mai, com no es fon mai el temps).

Solia entrar, de noi, a la drassana,

a saludar els qui feien els vaixells.

Com li agradava la sentor de fusta

dels arbres que creixien als navilis!

Es va fer gran, va començar a pencar.

Ho feu, tota la vida, en un taller

d’impremta: era caixista. Va estampar

milers d’esqueles, de convits de festa,

anuncis, cròniques... de tot. La tinta

que sempre li embrutava els dits, tan negra

com l’aigua els dies de tempesta grassa,

costava molt de netejar-la. El mar,

llavors, només se li feia present

per la fortor de peix que li arribava

del magatzem veí del peixater

Es va casar. No va tenir mai fills.

I va envellir, com sol fer-ho tothom

excepte aquells que s’han llevat la vida.

Havia aconseguit amuntegar,

en quaranta anys de feina, uns quants estalvis.

Li feia goig poder comprar una barca,

i així ho va fer. I va arribar a estrenar-la.

Aquell primer viatge —primer i últim—

donà sentit a tota una existència.

En recobraren, molt malmès, el cos:

la carn desfeta, els ulls menjats pels peixos.

Ningú, per contra, va saber mai res

de l’esperit de l’home amant del mar.

[Dins del projecte del curs 2018-19, sobre poesia]