Nocturn

a Isabel

LA ciutat recordada entre llampecs.

Em recorre l’espina un crit imprevisible,

presoner en la gàbia del meu somni.

Parlen sense paraules els amics:

son veus que gesticulen en silenci.

La lluna que renaix per la finestra.

Bon dia o bona nit.

O és el sol que s’ofega a l’horitzó

o el núvol que dibuixa cal·ligrames.

El vent és ara lleuger i suau.

Sobre la meua pell la teua veu,

deixadesa, assossec, la meua mà

sobre la teua mà, flor de gesmil.

La lluna en l’aigua blava dels teus ulls.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

Seguir

CAVALCAREM com sempre contra el sol.

A fosques marxarem sota la lluna.

Dia i nit el presagi ens persegueix:

seguir és sempre el repte,

seguir sense girar-nos,

tot recomptant els morts que ens precedeixen.

I el goig de recordar el seu llegat.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

Com el vent

SABÍEM que vindria. L’esperàvem.

Dormiria en el llit, com si fos seu,

perquè enllà dels capvespres i els estius

era la creadora d’aquest somni.

Com si el vent, sempre obert a la disbauxa,

ens inundés la cambra amb el perfum

d’arracades d’espígol i roselles.

Com si el vent més que el vent com si el poema,

amb paraules que queien enramades

per reviure l’oblit de la infantesa,

desenrotllés les branques de la música,

desenrotllés preguntes que tornaven.

Com el vent que sabíem que vindria,

com el vent el seu alè, com la pluja,

el seu alè la pluja com el vent,

preguntes que volaven en silenci.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]