Santacreu, Lídia
Santacreu, Lídia
PRÒXIMAMENT.
M’HE perdut buscant l’estima
entre racons del passat
esborrats amb sang
i besos no donats.
S’ha esborrat l’horitzó del temps,
el cel entre llàgrimes,
la mar amb cabells mullats de sal.
Lentament, amb la cadència
dels rellotges d’arena
mor la il·lusió dels vius,
el joc atroç de la pèrdua i el dol
en un mateix cos.
I quan oblidem la remor del mar,
tot s’acabarà un dia qualsevol
quan ja no hi haja fe ni amor.
El món s’acabarà
quan ja en ningú confiem.
[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]
EN el meu món
faig el que vull
perquè m’ho dicta el cor
i donen fe els ulls.
Un lloc on he lluitat
per ser la meua llar,
per fer d'aquest desastre
una alenada d'aire net.
El meu món té regles pròpies
on sé que tot és lliure
quan m'acompanyen els estels,
la natura i el cel.
El meu món té el meu somriure
per bandera
i el cor clar
com a consigna.
[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]
ENTRE per la porta de la meua llar,
i allí on soc
puc sentir la frescor,
amb el so de la mar.
Puc aprendre de nou a estimar
des del punt on sent la remor
d'un cos que no sap on té el cor,
descobrint-lo amb un fallit malabar.
Per creure que pecar
és perdre el color
i tot valor
just abans de xocar.
En el punt que comence a naufragar,
a les portes d'un cel suggeridor,
comença a brotar la llavor
des del lloc on vaig cridar.
[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]