Vicent Andrés Estellés

[Hem assistit...]

Hem assistit, des d’aquesta terrassa,
des d’on hem vist dies de joia plena,
els cossos, nus, escampats a la sorra
o bé, breument, enlairats per les ones,
a aquell secret moment de darreries,
l’enterrament, tristíssim, de l’estiu,
el seu previst acabament amarg.
Ones del mar lentament se l’enduien,
com el van dur, a llocs, indrets incògnits,
i ens hem sentit, altre cop, buits i sols,
més buits i sols, car cada estiu que passa
no és un estiu: és l’esgarrany d’un any...
Vénen els jorns de la tardor, pregons.
Sentim el fred, o la seua imminència,
més prestament que l’any anterior,
amb pensaments llargament endolats,
pressentiments de progressiu silenci.
Demane a Déu que, en arribar la mort
i obrir el pany de la porta de casa,
diga el meu nom, amor, abans que el teu.
Com podré jo viure, si no és amb tu?
Segueix la mar, l’afer misteriós.