ROSSELLÓ BOVER, PERE
Embedded Files
Bibliografia
Bibliografia
Poesia.
Antologia, Editorial Moll, 1978
Aplec de distàncies, Editorial Moll, 1981
Llibre de la selva i altres poemes, Col. Tià de Sa Real, Sa nostra, 1983
L'hort de la lluna, Col. Tià de Sa Real, Sa nostra, 1988
El temps llençat al pou, Editorial Moll, 2004
Illa Crucis, Lleonard Muntaner editor, 2014
En subjuntiu. Antologia poètica, Col·lecció "Paraula de Poeta", Govern Balear, 2009
Antologia poètica
Antologia poètica
Del poemari Antologia, Ed. Moll, 1978:
Del poemari Antologia, Ed. Moll, 1978:
1
1
L’arbre està escrit en signes
de sonoritat metàl·lica.
Reposa sobre la terra
cansada, morta, esporàdica...
L’oratge i la flor s’uneixen
a l’escena d’antesala.
Les muntanyes ornamenten
un foc que les animava.
Sol, l’arbre lluita i fort
una batalla acabada,
mentre que al vent agonitza...
la flor, taquigrafiada.
ɣ
5
5
La flor tancada
fora la gàbia,
mentre l’ocell
creix en el test.
ɣ
22
22
A Francesc Casasnovas
Un dia els poetes se suïcidaren.
(No era una Ordre Superior).
Un dia els seus cossos romangueren
eternament condemnats,
amarats del verí dels altres
o penjats com a pèndols.
Ningú no se’n temé. Tot seguí igual.
Milions de cadàvers poblaren la terra!
Sols els corbs s’acostaren als místics
per aprofitar els ossos inútils.
Alguns ho celebraren amb xampany.
Altres seguiren el camí dels negocis.
I molts... ni se n’adonaren.
No havia passat res.
Quedaven muntanyes de carn cremada.
Un dia els poetes se suïcidaren.
Com a flors adornaren les ciutats mortes.
Tot seguí igual. Ningú no se’n temé.
I els corbs aprofitaren els ossos.
Sols en quedaren paraules.
Del poemari Aplec de distàncies, Ed. Moll, 1981:
Del poemari Aplec de distàncies, Ed. Moll, 1981:
Les paraules
Les paraules
“hazlas, poeta,
haz que se traguen todas sus palabras.”
Octavio PAZ
“Hasta el fondo del coche tendrá aurora.”
Jorge GUILLÉN
Algun demà s’obriran les grans paraules.
(Aquestes no: unes altres.)
Seran de raïm, de festa, d’aurora...
(Les roses, fins i tot,
tendran nom de més bellesa.)
S’alçaran altíssimes
en els miralls de casa,
com altars magnífics
on ballarà l’home.
Del poemari Llibre de la selva i altres poemes, Tià de Sa Real, 1983:
Del poemari Llibre de la selva i altres poemes, Tià de Sa Real, 1983:
1
1
(La llei de la jungla)
Si em neg en un vas d’aigua
o em perd en la boscúria,
no vindran hipopòtams
ni ximpanzés de goma
a salvar-me de la mort.
Els caragols banyuts,
aliens, d’altre món,
seguiran fent carreres
si m’ofec en eixa selva
d’homes i mots estranys.
VI
VI
(Cant dels elefants)
Balenes d’estepa,
elefants naïfs,
ompliu de raresa
la casa de feres.
Per bons us exploten
els indis mesquins.
De fers caçadors
anglesos, fugiu!
Joguines d’estopa,
estàtues de gris,
no sempre el peix gran
es menja el petit.
VI
VI
Tot és llaurar en l’arena,
seure i guaitar amb alè llarg
que els dies passin: res
no creix, si no és la secada.
Mentrestant, per fi i decret,
cal suportar els auguris aspres
dels altres, tot declarant-los
una pau agressiva.
Sols resta el doldre fondo de l’ossada,
com un càstig sempre injust i diví.
VIII
VIII
¿Qui em té fermat en pau de submarí,
com un colom al vol de l’aire esclau?
¿Qui m’ha tancat en tan pobre palau
o m’ha donat besada d’escorpí?
Com geni mag, que és pres en l’alambí,
no sé en el vers –sageta de babau–
dir què vull dir: ma boca com un trau
–travada està– qualcú la’m va cosir.
I els pensaments pasturen lliurement
en vall absent, talment un negre anyell
escapolit del ca, de cent en cent.
Soliu, escolt concerts d’orfe siurell
tocats davant un somni sense esment,
un fosc desig d’idíl·lic passerell.
Del poemari L’hort de la lluna., Tià de Sa Real, 1988:
Del poemari L’hort de la lluna., Tià de Sa Real, 1988:
II
II
No hi ha soldats: centaures de centúria
guaiten dormits les portes de la Nit.
No es pot estar despert al món del Somni:
nadiu estrany. Duanes del descans
sembren deserts, llençols d’hores en blanc.
Sirenes, mags i químics de sulfur
fugen del cel del poble emmurallat,
del mar sens fons. El sòtil de l’absurd
mai no serà trespol de la raó.
D’or i de sang només viuen els nans.
ɣ
V
V
Els fruits madurs són capses de sorpreses.
Un gra pot ser un ou d’estruç nocturn
i, del raïm, eixir-ne mil coloms;
són velles fonts, paranys de suïcides,
per descobrir la mar enmig de l’hort.
D’arbres penjats, planetes que contemplen
el sòl fet cel, la nit horitzontal.
S’amaga al fons un univers petit,
també interí l’exèrcit sanguinari
d’un líquid bosc espera dins l’esfera.
ɣ
VI
VI
¡Camins d’esfinxs, barrau de saviesa
l’horitzó groc on neixen els centaures!
¡Tancau el pas amb foscos jeroglífics
i mots-creuats als més rars vianants!
El bosc dels mots serà dels sons l’incendi
i els vells costums com draps s’esqueixaran.
Al llac, el drac un monstre esdevindrà;
tots els gegants seran humiliats.
No hi haurà cau que oculti els habitants
del gran país captiu dels malvats nans.
ɣ
VIII
VIII
Versos tallats tenyeixen els clavells
del mot encès i enceten hemorràgies
els fils teixits del càntic mutilat.
¡Estrany país d’idees i de sons
mai no acordats! Els cucs broden poemes
dins els pinyols quan plouen els accents.
Els alts vaixells udolen en la nit
baixa entre els solcs: ignoren els estanys
on el meu cant és mac de torrentada,
blat enterrat en l’horta de la lluna.
ɣ
XII
XII
Quins fruits més rars fa l’arbre de paraules!
D’un coit de mots prenyats amb blanc lunar
neixen llavors de llum i aigua indecisa.
Punxes de gel els dits claven al mar:
vesteix la pell nuesa de gallina.
La boca es fon com un rellotge elàstic
d’hores esclau. L’estel és el melic
del cel més sord en nit de pirotècnia.
Els ulls, lectors, són gots plens de formigues.
(No el penseu pas si sou de sal, estàtues.)
ɣ
XIII
XIII
Marceix la llum jardins del pleniluni:
els contrallums oculten la bellesa
pintada al fons d’un llenç de mil colors
o al cul de l’ull del més grotesc pintor.
Clivella el sol el laberint d’accents
de la tardor. Són jocs d’imants fressats
movent les mans, els arbres del silenci:
l’últim adéu al somni de les fulles.
Ombres i flashs assagen panorames,
bells decorats del drama de la Nit.
ɣ
IX
IX
Quines victòries més foradades! Incapaces que cap arbre arreli en l’arena, de desferrar cap núvol estantís del seu cel de cartó, de fer cantar de felicitat les pedres de les mans... Tan sols copien siluetes, retalls i colors que no conformaran mai cap plenitud: són simples il·lusions de viatger perdut en un trajecte aliè, miratges presoners d’espills abandonats, busques dins els ulls de la raó... ¡Quines victòries tan foradades... i quin país més ple de llimacs!
ɣ
XVIII
XVIII
Quadrilàter-Din A4: assaltes el no-res a cops de mot. La sang escriu arreu batzacs de l’enemic: empremtes fetes noms entre el cordam de la raó i mormes que provenen de la fosca. Nit i claror. Al capdavall, els raigs de tu dibuixen el camí espars de tots els mals, el laberint d’esquitxos que et porta a un cantó on ets estès, talment un vers final, K.O.
Del poemari El temps llençat al pou, Ed. Moll, 2004:
Del poemari El temps llençat al pou, Ed. Moll, 2004:
1
1
Caldrà ignorar que en la ciutat nocturna
només habiten els éssers feliços,
els que han deixat a casa aquell corcó
que tot el dia els rosegava els ossos
i, matemàtics, s’han lliurat al ritme
extern del ball, d’una conversa tènue
o a la bellesa de la nova llum.
D’esma, demà, llurs membres ensopits
retrobaran el buit d’haver viscut
màgics moments de falsos plenilunis.
ɣ
7
7
Els ulls més orbs no poden ser tan orfes
davant la pell que anhela una carícia,
un bes secret o el tacte caut i estès
arran d’un cos. ¿Quin deix de solitud
amara un gest o els plecs de la mirada?
¿Qui pot llegir les ratlles de la veu
o endevinar la balba ortografia
d’una altra set? Potser just un segon
dos esguards sols o dues pells que es rasen
troben la llum i es reconeixen nus.
ɣ
10
10
En un cos
aliat
amb el temps:
traïdor.
ɣ
18
18
L’estiu de 1998 s’observà que un forat negre
engolia una galàxia fa un milió d’anys.
Tot passat:
demà i ara
són no-res,
llum incerta.
ɣ
22
22
És a casa,
l’enemic:
a l’alcova
de la sang.
ɣ
27
27
Cercle: fracàs
de l’horitzó.
—¿No ho sap, l’anfós,
que viu tancada
la lluna plena?
ɣ
31
31
D’aquelles nits de passejar amb el pare i aquell ca blanc amb coa d’ensaïmada, que s’arraulia als peus de l’àvia, l’allunyen ja més de trenta anys. Dels tres, no en queda cap. Solars amb grills i dragons màgics són ara cases vulgars amb cotxes amuntegats. Sols ell és el mateix (i tampoc no és cert): éssers i llocs han canviat per sempre. Però tot viu encara en els seus ulls, mentre s’apaga a poc a poc com els records.
Del poemari Illa Crucis, Ed. Lleonard Muntaner, 2014:
Del poemari Illa Crucis, Ed. Lleonard Muntaner, 2014:
[No té bellesa...]
[No té bellesa...]
No té bellesa
l’asfalt que dissenyaren
contra natura.
Trinxen la llengua
com esquincen la terra:
l’ànima ens maten.
Ens fan culpables
als nostres ulls mateixos
de ser nosaltres.
Fan de la vida
una autopista que àgil
a la fi ens mena.
Del poemari En subjuntiu, Govern Balear, 2009:
Del poemari En subjuntiu, Govern Balear, 2009:
Google Earth
Google Earth
EI món s'ha fet petit: ara és en la pantalla
del teu ordinador, talment com si cabés
en una closca d'ou. D'un cap de l'orbe a l'altre
viatges en segons i com l'ocell aterres
on fa molts d'anys vas ser o a llocs on no aniràs.
Potser has tengut sort. Si haguessis nat més tard,
no hauries sabut mai que és bell creure en les illes
desertes i en perduts oasis entre dunes.
No hauries conegut països amagats
dels pobles arrogants del nostre món antic,
fenici i positiu, on regna la raó.
No hauries somniat amb llibres de viatges
fantàstics que d'esfinxs i d'unicorns parlaven.
Racons, aquests, del món que ara s'han esborrat
i han deixat pas només al retrat pur i exacte
de totes les ciutats —amb cases i edificis,
amb places i carrers—, els boscos i les platges,
els ports, els rius, els llacs, les altes serralades...
Si ens roben les quimeres, sencer nostre planeta
és sols un mapa estès de planes superfícies.
Som presos d'un arxiu: el món cap en un xip.
Poemes seus dins del projecte
Poemes seus dins del projecte
Queviures
Queviures
LA poma em menj i em dona ella sa vida:
se’n du la mort, la mort que és mon bessó.
I l’aigua bec i em convertesc en riu,
en xaragall corrent per valls i penyes,
que dins de mi, ficat i persistent
com un morrut, em renta del no-res.
I veig el lluç, que dins el plat m’ofrena
la seva carn perquè sigui la meva.
I l’aire xucl, que abans era ben lliure,
i presoner el faig dins el meu cos
fins que, cremat, el torn al cel espuri.
I ve un ocell que entona un agut càntic
i sos xiulets escric en un poema
amb mots llegats, apresos dels difunts.
Però l’ocell, la poma, l’aire, l’aigua,
i el pobre lluç em diuen que ma vida
tota els pertany. Afirmen, descarats,
que massa mort ha estès mon dialecte
i ara som ells, car amb sa mort som aire,
poma, aigua, lluç i cant captiu d’ocell.
[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]
Cançó de camí
Cançó de camí
VAIG néixer sense saber-ne
i ara em mor a poc a poc.
D’un indret ignot venia
i ara torn al mateix lloc.
Vaig créixer com la salvatge
deu d’aigua que corre al mar.
Mes ara la terra eixuta
m’estronca abans d’arribar.
He esquivat moltes de pedres.
He saltat molts de barrancs...
He anat envant i enrere
per salvar mil entrebancs.
He seguit sempre la llum
que es filtrava entre l’arbrat:
era la veu del meu poble
que em deia qui som i he estat.
I ara, que veig l’horitzó,
comprenc que sense remei,
com diu la cançó robada,
sempre he anat segons ma llei.
[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]
[A casa...]
[A casa...]
A CASA hi surt un monstre: hi ha una bèstia,
que vol caçar quimeres i belleses.
On passa arreu estén el malendreç
i enfonsa el sòl i el sostre, que és d’estrelles.
La vella llar té cambres i racons
desconeguts, d’idees plens: figures,
ombres, esculls... s’esparpallen pertot
barrant-me el pas enmig de les tenebres,
quan maldestre ix el monstre que duc dintre.
Amb seny l’ordén, en tap els cruis, la pint,
en trec la pols... M’hi esforç, ans és debades.
Vella és la llar i no vull retornar-la
tal com està: amb els mots escampats
en va, perduts, records escantellats
del meu eixorc cercar entre els reflexos
un aixopluc en un món d’enderrocs.
[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]
Al marge
Al marge
VIVIM al marge: en l’alba d’un incert
crepuscle arnat d’un temps que, socarrat,
dorm als ravals del somni del desert,
davant el Gran Portal de la Ciutat.
Sedents errants, portam una bandera
de sorra i vent, clavada en el llindar.
Som fills proscrit, que amb branques d’olivera
de la Ciutat volem al temple entrar.
Vivim al marge: al cim hipotecat
de sucre i foc, engruna prohibida
d’un gaudi prim que ve de la Ciutat.
A cops de mall, volem obrir el mar
i els panys ferrats dels murs de pegellida
de la Ciutat volem esdentegar.
[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]
Inferno
Inferno
INCENDI de roses
que abrasa les venes:
amor que, podrit,
en l’odi s’ofega.
Les mans tornen crancs:
carícies que tallen,
tenallen la veu
i cremen les naus.
Collars de destrals,
calfreds que bateguen
el ritme del cor.
Apaga amb la sang,
coral suïcida,
el foc de la vida.
[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]
Page updated
Google Sites
Report abuse