[El temps...]

EL temps: una rosa de paper,

un somni també etern,

un batec que perdura

més enllà de l’hivern.

És un murmuri latent,

un misteri de la vida

que viatja de mà en mà,

com un secret.

La nit és fosca, de cop,

i s’escolten unes ànimes:

són les ombres que marxen

quan calla la gent.

Són les ombres que florixen

del color i de la sang,

de les flors i de les portes

que deixen passar

tot este temps que mai mai mai tornarà.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

[En la pluja...]

EN la pluja hi ha un consol ocult,

un soroll de fons que desconec,

però ningú crida, ningú plora,

ningú és capaç d’endevinar

quin so s’escolta.

Llàgrimes de l’ànima,

murmuris del vent

cauen com una llosa sobre els meus muscles:

estic a soles,

el cell és un mantell que em cobreix,

no obstant això, el fred continua intacte.

El sent com si fora una altra pell sobre la meua,

el sent com si trencara amb la meua mà un espill,

com qui arranca una flor de les seues arrels,

com si l’aigua donara encara una mica més de set.

Sent aquest silenci

i el fred

i res més.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

[Arribar com s'arriba...]

ARRIBAR com s’arriba al port: tranquil·lament,

obrir la finestra i respirar així,

pensar en cometre aquest pecat un dia,

és a dir: detindre el temps un moment.

Sentir que estic en aquesta terra finalment,

gaudir d’aquesta pau i del que més m’agrada

al costat d’aquells que són la meua casa,

la llar: un espai on habita el sentiment,

un espai on no puc sentir el fred,

on la memòria fa gust de taronja,

on els records calmen a poc a poc la set.

Pot ser que algú em tinga enveja

d’aquest racó meu llunyà i xicotet

on s’obri tota l’ànima i es neteja.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]