(Com es resol...)

COM es resol la vida quan les idees

esdevenen andròmines inútils?

Únicament les paraules

—feridora daga de fulla

oportuna i esmolada—

poden ser transparents i exactes.

Creu-me, no és gens fàcil

respondre amb un sí o amb un no.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

(No hi ha distàncies...)

NO hi ha distàncies d’una riba a l’altra.

Cap passa abasta les fites

llatzerades al bell mig dels erols de l’avenir.

Veus al llenç de les obagues

—pres d’encerts a trenc d’alba—

cabirols i senglars, il·luminats i efímers,

llepant àvids les filagarses de sal

de les últimes constel·lacions.

I, tanmateix, quan afeblit caus i et visita l’òliba,

a les ninetes dels seus ulls sempre et sobta

la presència freda d’un àbac de jaspi que et demostra

que no hi ha xifres, ni sumatoris útils,

per a mesurar ni la realitat, ni l’escarni

del full de ruta de tota aquesta desfeta.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

Jardí

DIUS jardí i encara pronuncies el mot amb gust de prunes i magrana als llavis.

Et mires la molla dels dits i et sobta la humitat de les fulles de l’agret i l’herba-sana.

I clisses de reüll tot aquest temps que no ha pogut netejar-te

ni la terra enganxada a les ungles, ni el fang rogenc de les botes,

ni el greix de la cadena de la bicicleta als camals dels pantalons.

Dius jardí i, mentre somrius enyoradís, el mot sublim

et transporta al plany de merles de carbó emboscades al gesmiler.

i als miols dels gats que tallaven quirúrgicament el vel subtil de la fosca. 

Jardí, dius, i torsimany recites versos. Vas llegint-los a pas de caragol mentre

gusteges les síl·labes escrites a la pell d’aigua de la séquia de l’existència.

I és ara, tot just quan ja comences a sentir-te pres del naufragi dels anys,

que la memòria de l’olor del codonyat al rebost i la fortor del fum a la cuina

et fan albirar sòlides primaveres d’hivern.

I és en aquest present, tan cruelment inapel·lable, que el soroll a la butxaca

d’un grapat de monedes i un joc de claus et transporta a aquella casa,

la porta de la qual mai no podràs ja obrir.

I dius, tossut, jardí. I retornes per un instant a la pregona llar d’una pàtria perduda.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

[Una penyora...]

UNA penyora, feta de basarda i sutja, sap com furgar per les escletxes i els atzucacs de l’ànima. Adona’t. Basteixen l’estigma indesitjable de la gelosia mil tempestes de sang i suor. Adona’t. Travessen les temples teranyines teixides d’orgull, acaronades amb un delit que és còmplice i escatològicament covard. Adona’t. La raó es rovella, es meteoritza sota la pluja de l’ira i tramunta els sentits. Adona’t. La llum se’n fuig i ja no és llum, la teua llum, la seua llum, la llum que es nostra. Adona’t. La suposada rebel·lia és senyal indeleble de covardia. Adona’t. La força no és força quan ultrapassa l’invisible tel de la dignitat. Adona’t. Al tacte dels llavis i els dits la pell ha de ser lliure, absolutament lliure de càrregues, màcules, tatuatges i cicatrius de propietat. Adona’t.

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]