Aigua passada

PASSEN les hores com si fossin gats

i a les cases degoten les mirades.

Els carrers són els rostres de la pèrdua,

les llàgrimes de la desolació.

La pluja s’atreveix amb els més dèbils.

La realitat no es deixa arreplegar.

Em poso botes d’aigua quan fa sol

i procuro deixar un munt de passeres.

De vegades em passa que m’assec

i rellegeixo el que acabo d’escriure,

després em calço un barret i recito

l’esperança que hi poso a cada plana.

Un ram d’aigua no té cap ni vergonya

només recança pels retrets que escampa.

Si ens agarrem al sol serem més forts

i per fi tancarem el coi d’aixeta.

Sort que tenim memòria de la nit

i la certesa que ens en sortirem.

[Dins del projecte del curs 2025-26, sobre la Dana: Som aquest esguard damunt del full]

Anhel de lluna

SOBRE l’asfalt de la ciutat

no queden pàgines en blanc

i el sol plega les ombres de la tarda.

La lluna és un fanal penjat als núvols

que jo miro enganxat als vidres

com un aparador amb roba de marca.

Com m’agrada empassar-me el groc

i abraçar-me a la llum abans que es fongui;

però no cal tenir pressa per viure.

La bellesa del cel m’estova els ulls.

Si et perds el que hi ha rere les muntanyes,

quin sentit té voler-se enamorar?

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]