(No te m'esborris...)

NO te m’esborris, jove Helena, i vine a mi.

Compadir és una manera d’estimar. La meva Troia

no té murs i he fet aquesta clau de casa

perquè sigui el teu arbitri el responsable de venir,

perquè les ales ales migratòries les estenguis quan el tedi

et senyoregi entre les mans i t’abelleixin nous amants

colpits de festa i tatuatges, plens de sal, o les bacants

per la teva pell parany per als que hi busquem descans,

tu que encara vas d’anada, vine a mi, que, de tornada,

tocarem l’inextingible, les parets de l’altre estatge,

i després no el sabrem dir si no ho fem sense llenguatge.

Vine a mi, porta’m la carn que ha d’omplir-me d’elegia

i torna a casa amb Menelau i gesta’t festes

que la meva son no pot considerar.

El meu deute amb tu i les ombres serà com les naus obertes

del somriure satisfet de les victòries,

de l’amor sense exigència dels germans.

Després marxa amb el vinagre d’aquell eros dolç i amarg.

I vine cap a mi, però no et vulguis quedar.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

(El pes vertical...)

EL pes vertical d’aquest desig

tan desatès

com una mà s’enfonsa en l’ombra del teu nus.

Per respirar proclames

la seva carn com una llum que enganxa,

que et tantalitza al centre de la nit

que ja no du descans a les mans buides,

als dits que, tremolant,

han adoptat el pànic a tocar;

la seva carn de festa embolicada

en una son d’ortiga

que toca el teu desig i el fa dolor.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

Casa

PER acollir no em cal ser estança,

només entrar a l’esfera franca

des d’on puc ser en la confiança,

emmirallat entre mar blanca.

Així que poso a la balança

del meu vertigen el refugi

on s’equilibrin calma i dansa,

i una rutina que em defugi:

Tinc un castell però volia

una existència menys renúncia,

un descans tou del que bullia

en els meus crits d’ira i denúncia.

Tinc un molí, prò preferia

un tacte líquid com d’ocell.

Tinc majordom, prò em fumaria

un mareig mòrbid de vaixell.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

[Tot mar en calma...]

TOT mar en calma amaga frau,

liti que el tempra per negar

festa o tempesta. Si el sarau

és la requesta de salpar,

com un assaig d’una mort plena,

pesa el retorn, hora de plom,

i és quan es trenca la cadena:

l’àncora cau i no hi ha rom.

On el verí? On l’anestèsia?

Viure obstinat en un error

per preservar sempre l’absència

o convertir en oblit l’horror

fent dels records una presència

que ens alliberi de l’enyor?

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

[Està prohibida...]

ESTÀ prohibida

aquesta rosa

que s’envolta d’esbarzers

per fer caure les parets

i assumir el sol

com una veu

ineludible.

Està prohibida,

aquesta flor.

Tan prohibida que s’ha fet

obligatòria.

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]

[Així que m'obro la mà...]

No dubtes mai,

les teues passes seduiran l'abisme

Victòria Tuñon

aIXÍ que m'obro la mà

agafant així que és agafant-me

la ferida de callar a què el món de sords

i analfabets em talla la mà que m'obro

perquè hi passi aquesta mel de voler ser

com una llum que no pot mullar res

perquè la inèrcia és salt al buit

funambulisme sense corda de tornar

i així me l'obro aquesta mà

de no dir res que passi l'aire

escampi sang pels dits feixistes

que assenyalen m'assenyalen

com si fóssim un mirall

que exalta el monstre l'animal

que ha fet dels símbols una ofrena de postal

a la mentida

i al poder d'una moral d'àcid sulfúric

norma podrida

i així me l'obro aquesta mà

per dur un forat a la butxaca

i no oblidar.

[Dins del projecte del curs 2018-19, sobre poesia]