(Ací la meua tardor, la dels deu anys)

ACÍ la meua tardor, la dels deu anys,

dins la dolçor de la infantesa perduda.

Els seus cabells rossos m’amoixen les galtes.

El somrís dels seus llavis perviurà en la meua nit,

ja el nom, al llindar del son, em remou per dins.

Era la tardor de les pluges,

setembre, mestres, deures d’escola.

Diumenges amb poca llum.

Al voltant de la taula, ben a prop meu,

la vella remor de xerrades dels grans bressolen el vespre.

Serà la nova tardor,

morirà amb el foc del temps.

Ella em sostindrà els dits amb la punta dels seus.

Els dies a venir ja no seran sense tu,

allà dalt en la fosca, dos estels lluïxen damunt dels núvols.

Traducció: Sílvia Aymerich-Lemos

[Ch’est lo qu’l’apréseut i cminche]

CH’EST l’apréseut d’mes dix ans,

din l’doucheur d’échl éfance pardue.

Ses gveux blonds is décatouill’t ém brongne.

Ch’sourire éd ses lipes i réstro din m’nuit,

sin tchot-nom i chambuque échl intrèe d’min somé.

Ch’étoait l’apréseut à pleuves,

moés d’séctème, maristérs, édvoérs.

Chés diminches à miséres éd leumiére.

Alintour d’él tabe, lo au cotè d’mi,

éch viu gout d’distchussions d’grands qu’is bérch’t él vrépe.

Ché sro l’apréseut nouvieu,

i moriro din ch’fu du temps.

Al taro mes doéts du bout d’és main.

Chés jours qu’is varont is n’sront pu sans ti,

heut din ch’noér deux étoéles is mil’t édsu chés nuèes.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]