Del poemari L'holandés errant, Ed. 62, 1994:

V

Com ho farem per dir la veritat,

i amb un somrís, si ens han cosit la boca?

J. PALÀCIOS

He procurat la cautela que tot culpable anuncia

abans de cometre el crim, m'he vestit amb estels

i immaculada educació. Com amable servidor

que sóc, també he consagrat els pensaments

al meu senyor, acte després, he servit la copa

daurada i somriure afable. Així, percace el destí.

He vist, tanmateix, que han aparegut entre els nostres

aquells que no eren dels nostres. L'estratagema

ha sembrat fongs i dàlies a la mar. Us he escrit,

no pas perquè no conegueu la veritat. Mai no he tingut por

a l'arquer que sega les pupil·les amb un llamp

hivernal, ni el corquim que rosegarà la carn

del cos talment fusta agraciada. Tampoc no m'ha esverat

l'estèril podridura del coneixement. En canvi,

no podré subornar el destí: em dic Judes!

Del llibre Tatuatge, Ed. 62, 1998:

[Alenava l'escenari...]

...la bellesa dels béns intangibles,

d'una propietat irreal.

VLADIMIR NABÓKOV. Parla, memòria

Alenava l'escenari astres de betum. L'heura ara embriaga, a poc a poc, el destí d'aquells homes inventors de gramòfons i violins, aparells portadors d'inimaginables paisatges desolats, d'estampes bíbliques que feien gaudir talment una atracció de circ. Al carrer de dalt has brodat un desig, i quin desig! Aquells ulls són mar, clafred que embriaga els versos oblidats en un espai de porcellana. Mentrestant, la fosca passeja el quitrà, pas a pas, a frec d'absència sense fissures ni trencs, vestida de nit.

Tatues sense adonar-te'n desamors per portes i lluernes, al pont de l'àngel custodi, al seient del bus, a la baixada de santa caterina, al carril bici, a la portalada d'abc park... Com brolla el silenci al pòrtland del temps, i ara dibuixes l'esbós de la porpra sola, o l'antic atzur, o bé el retall del groc, o en blanc d'oracle, o vermell nacrat. Fent l'ullet enganxes les deesses del zodíac trobant-me tot soliu, a la lluna desfibrada de Toulouse-Lautrec, lluny de ningú en l'apropament dels dies. I en un clixé, romp la nimfa, i fuig...

Del llibre De la mar, 3 i 4, 1997:

País d'aigua

ELS dies són una clepsidra amb foscos naufragis.

La fragor d'una llarga nit a la Serra de les Agulles confrontada

amb la desídia.

L'illa ha suportat la devastació, les flames i l'exili dels déus.

Els camins són d'aigua i sense tornada.

Ibn Khafadja no estimà els ulls negres del desig.

El vertigen de nodrir-se contra la imaginació.

Hi ha el mot bellesa amb tot l'ímpetu de galerna.

La mar no té nom.

El vers ens penetra com espina saquera.

Va ser Heràclit qui somiava franquejar sense barca l'altra riba.