Dins del llibre Un grapat de pedres d'aigua:

[La lluna hi és...]

La lluna hi és, encara que no en vegis el solc, entre nuvolades, roba estesa i pinces de colors. Fa el seu joc encara que no hi paris esment, mentre deambules adormit pel pis, resseguint amunt i avall pel passadís minúcies translúcides que s’esvaneixen a l’instant. Diuen que el setge encara s’allargarà mesos. Tothom dissimula. Ningú en parla. Tothom assumeix la derrota fent veure que no hi és. Dret ara davant la finestra enreixada del celobert, t’ateny l’espasí del seu alè glaçat. Se’t clava a la mirada i et duu molt lluny. Fins a la claror de la nit al bosc d'antenes de fa vint-i-tants anys. T’hi veus i no t’hi veus en aquell terrat del carrer Girona, alhora exacte i fantasmal. Però no hi eres pas sol. I el que t’arriba no és cap escena filmada a la retina capriciosa d’un record, sinó tot just la traça del tacte a la pell: el ressò esmorteït d’aquell gest

seu de llavors.

bat la ventada

roba al terrat: la lluna

que mig s’hi amaga

ɣ

[Encara deu ser allà...]

Encara deu ser allà llençada al descampat on mai vas arribar a jugar, enmig dels esbarzers, entre els lladrucs de la gossada esquàlida, les rates esventrades i l’olor agra del plàstic cremat, gairebé a tocar de l’Avinguda de Santa Coloma. Just on ara hi ha la caserna dels Mossos d’Esquadra.

la carcanada

de l’ànima al solar:

entre els pneumàtics

ɣ

[Cada dilluns...]

Cada dilluns a tres quarts de dues s’activa la veu esquerdada del dispositiu d’alerta que et recorda que has d’avisar els paletes que vinguin a instal·lar el plat de la dutxa, i a endur-se de pas la vella banyera esgrogueïda. T’hi resisteixes, perquè te l’estimes com si fos un estany rar i glaçat.

rius de rovell

blancs esblaimats: la vall

escantellada

ɣ

[L’halitosi eixuta...]

L’halitosi eixuta del polsim de la soja al port de contenidors es fon amb la bravada que puja des dels dies de fang negre, que mai has acabat de pair. T’endinses en el laberint del Raval seguint el traçat capriciós dels carrerons rellents i els topants assoleiats que t’has anat fent teus. La glopada no s’atura fins que fas un mos a peu dret, sota el parpelleig fluorescent de l’anunci lluminós que brunz i espetega, recolzat en l’ampit del carregador magnètic que hi ha just a la meitat del passadís d’enllaç de Passeig de Gràcia.

desguàs de tu:

les vísceres que serven

els cops de porta

ɣ

[Ni els àngels...]

Ni els àngels que ella duu encriptats al revers de la mirada, ni la tendresa mineral de l’illa blanca del tot nua enmig de la ventada, ni la dansa blava que fa niu a la capçada de l’alba: tot just els dies que van sols i callen sense adonar-se’n, més enllà de les columnes de fum de les viles calcinades als afores del món. Que deixen que llisqui el riu entre els cingles boscans, fins que la música de vidre es desglaça i les pedres d’aigua roents s’adormen i comencen a somiar.

incís d’ocell:

enmig de la xerrera

del vent i els arbres

ɣ

[Vas sentir-la...]

Vas sentir-la per primera vegada aquella nit eufòrica de maig, en un tuguri del Port de la Selva ple ingenuïtat, licors i espelmes. No entenies res del que deia, però no trobaves que hi faltés res. N’hi havia prou i de sobres amb l’aspror de la veu, la fondària hipnòtica dels colors rovellats que s’hi envescaven i amb els horitzons intuïts que s’hi obrien: móns morals remots, fèrtils i impensables que el batec germinal del so et deixava just tocant a mà. Ara i aquí, quan la cançó aquella torna al transistor d’improvist, com a molt pots arribar a mig refer els viaranys de l’efecte que feia. I no és que ja no hi esclati el trasbals: és que cap cançó (cap veu, cap gest, cap mirada) et sembla ja capaç d’esberlar cap tros de pedra.

ocells que parlen:

dels grocs i els blaus que duen

des de tan lluny

ɣ

[El gir lentíssim...]

El gir lentíssim de l’immens ocell blau que es fossilitza tot d’una en ple vol, i cau a pes enmig de l’onatge esquerp d’un mar mineral que, així que l’ocell cau, es glaça, i es replega dins de si mateix con el full de cel·lofana arrugat que prems dins del puny. De la calcificació de l’albada no en faràs cap perla sobtada. Si de cas un centre de gravetat permanent, entre el melic i el còccix, petri i glaçat, al voltant del qual tota cosa que roman ha de fer el seu ball.

l'ona de pedra

desada al pou de nacre:

el mar de glaç

ɣ

[Ella sabia com fer entrar...]

Ella sabia com fer entrar un feix de llum dins la pedra. La bala de glaç de plata negra s’escolava com si res dins del mos de metall fos, que tot d’una es tornava a segellar. La sobtosa llum que hi ha dins cada cos secretament s'hi enquistava i persistia, vibrant, com una cosa viva. I ara, mentre avances arrossegant els peus dins l’aigua, prems la pedra dins el puny i no pots fer altra cosa que tornar a escandir una altra vegada els celatges negres amb ressons roses i blaus a l’horitzó de la matinada. Veus a l’altra banda de la platja la

gossada que es persegueix i borda a la lluna, i a la barana del passeig els traficants de ferralla que fan temps davant de l’Hospital del Mar.

la pedra encesa

de miratge en miratge:

que hi veu del tot

ɣ

[La fiblada blava...]

La fiblada blava al moment que no hi és. Que creix i gira i ara es transfigura en una bossa de plàstic que rodola per l’aparcament de la benzinera abandonada al polígon de l’altre costat de les vies, al Besós. Que d’entrada creus que no et diu re. Però l’instant creix i es fa estona, i la transites i t’hi perds. Al final ja no té ni tacte, ni veu, ni imatge, tot just la sentor esvaïda i masegada de l’absència, tot just d’una sensació de buidor eixuta que no hi és. Fang clivellat a la llera negra dels corriols secrets: com reies i com…

…ens encalçàvem

pel laberint del parc:

i ara m'hi perdo

ɣ

[No d’un altre món...]

No d’un altre món: d’una altra era, remota i prèvia a la glaciació de l’altre extrem de la galàxia. Arriba ara de tan lluny, i seu a la terrassa com si res aquí davant teu, i somriu, amb aquestes ulleres tan estranyes. Llavors s’escrostonen els murs de les ciutats micèniques que has anat dreçant mentre ella no hi era; mentre el teu temps aturat ballava immòbil: la pell de brasa, els ulls de raïm i els braços d’olivera. Mig ni la sents, mig ni la veus, encapsulat en la glassa tèbia que t’atrapa. A força de no ser-hi, el ressò del seu cos havia arribat a buidar de sentit els llocs que havia senyorejat des de l’ombra d’una dinastia extingida. Quan ja t’hi avenies, i donaves per perdudes totes les batalles, quan ja havies aviat tots els mercenaris a perdre altres guerres, tot d’una només amb un gest es fa present i ja hi és del tot. I les magranes es baden, les llavors germinen, la terra torna a l’olor de pluja blava i ella seu, i riu enmig de les onades, mentre xarrupa la tassa de te, i acluca els ulls.

el gir d’un gest:

en mig segon esquinça

el teu miratge

ɣ

[Després de l’esvoranc...]

Després de l’esvoranc que avança des d’un racó del menjador, han arribat els forats que estripen el paisatge de la balconada: trossos de ciutat, celatges i nuvolades abolides que es fonen amb la grisalla, racons tèrbols i mig translúcids que des del tercer pis es fa difícil de saber si es marceixen o creixen, o si canvien de textura i densitat d’un moment a l’altre. Tot tendeix a la taca fosca. El paisatge s’allunya, implosiona i es jivaritza mentre la glassa d’oblit s’escampa implacable per tot arreu. Res ve d’enlloc i als racons no hi ressona cap història. Fins i tot els perfils més propers s’esvaeixen en el silenci. Ja tot t’és indiferent i cobert d’un tel de tristesa. Al palmell, t’agradava posar-t’hi un glaçó i deixar que es fongués, però ara ja no ho podries fer: hi creix un avenc boirós i bellugadís com un formiguer, per on ja hi pots passar balder el dit anul·lar de l’altra mà. ¿per què no et fa mal el forat de la mà? Al tros de testa que s’ha esborrat, des del clatell a la templa, ni tan sols hi pots imaginar com xiula el vent terral que empeny i ho capgira tot. El no-res surt d’improvist del revers trencat de les coses. I quan ja l’absència és a tot arreu, i el buit ha acabat devorant tota presència opaca, comproves que a les butxaques t’hi queda encara prou xavalla: baixes les escales i seus a una terrassa de la plaça Masadas, amb un got i un llibre al davant, disposat a deixar que comenci a caure la nit.

no n'omples cap:

buit el món de buits tens els

canvis de llum