Del llibre De nit, Moll, 1999:

De nit

Quan totes les

formes d’amor

et semblin vanes.

Quan els records i

la por. Quan el cos

tremoli, fràgil,

sorprès de la dolor

que el té.

Quan aquesta foscor t’embeni fort els ulls,

aleshores,

vés i arriba’t a les

palpentes a la cuina

i a poc a poc

il·lumina-la amb la

llum de la nevera:

mira, de sobte ets

enmig d’un camp de flors

dibuixades pertot a les rajoles.

ɣ

Set

Ara. És ara en la

quietud d’aquest migdia

que m’és permès de

refer en somnis un record:

era un dia de canícula,

tu treies aigua d’aquell pou

i, fent un bol del

clot de les teves mans,

vas oferir-me’n.

A cada glop

t’anava besant els

palmells.

Del llibre Com un persa, Tàndem, 2001:

Niu

Una nit somniava que era múscul d'una ala.

Com a la boca d'un mut cada paraula,

volava bategant un aire negre.

Planejava per sobre un mar d'hivern

que cercava el cos d'algun nedador que l'escumés.

No sé cap a on m'allunyava.

La set dels peixos, el fred

a la pell de l'ós polar,

eren.

       I només volia despertar

i tu al meu costat

niu.

ɣ

Tel-Aviv

Vindrà l'alba com l'aigua

Que puja a poc a poc de l'arrel de la palmera

fins a la flor que ha de ser dàtil.

Però ara camines Tel-Aviv de nit. I ploraries

aquest mar tan negre. El desig és una àncora

que vol arribar al fons il·luminat

de l'aigua, i has dit a un cos:

"El temps és una muntanya que es desengruna

a les mans de milers de buscadors de plata.

Anostrem almenys aquestes hores

i fem que hi hagi llum a la memòria."

Hi hagué un vespre i un matí,

i fou.

ɣ

Poètica

Heròdot conta que els perses van saquejar Atenes

i van robar les estàtues de tan belles com eren.

Les custodiaren en vergers frondosos als palaus de Sussa

i a Persèpolis, en castells al peu dels Zagres,

en mansions sumptuoses a la riba dels grans  rius.

Talment com ells, camines per la ciutat

àvid de trobar la bellesa a què et deus

i fer-la teva: et meravella un rostre, el gest

d’unes mans, la forma entreoberta

d’uns llavis, el llambreig

d’uns ulls, l’amor possible, el goig

resposta del desig. I els atresores,

somniats, viscuts, a la memòria.

Sovint t’hi submergeixes com fan els buscadors de perles

al fons il·luminat de l’Índic, i emergeixes

a les mans plaers o restes de naufragi.

Perquè hi ha records de triomf que veneres com els antics

feien als temples

amb les figures dels déus, i els reses.

A voltes, però, el passat és una pica plena

fins a dalt de plats,

de gots a mig beure i ganivets en punta.

I l’oblit és capriciós: conserva noses i pors,

corca i esborra aquells moments de joia.

I te’n manquen i vols restituir-los

i surts de casa com un antic

guerrer prest al saqueig.

Com un persa.

ɣ

Ombra mai fù

Ombra mai fù, di vegetabile cara

ed amabile soave più.

(Mai l’ombra d’un arbre no fou

tan preciosa, amable i suau.)

Serse, de G.F. Haendel

Recordar exacte un rosa besat de llavis

és provar d'encendre un foc

amb llumins que ja han cremat.

Però queden a la memòria

el mar resplandent des del camí

i l'ombra d'aquell arbre ufanós

on amb tot el cos a la veu vas dir-me vine.

Lluïa al sol el metall nu de les bicicletes a terra

l'una damunt de l'altra.

ɣ

Ítaca

M’estava com Ulisses contemplant la mar deserta.

Trist. Però van tocar-me per l’espatlla, i vaig girar-me.

Amb un braç em rodejà tot sencer

i m’engolí en un bes. Quan ets arrel

desitges terra.

Del llibre Corint, Proa, 2000:

La casa de Píndar

Podem en la memòria,

com el darrer cop d’una destral al tronc  d’un arbre,

convertir tots els records en un temps

que ja no reconeixerem mai més

com a nostre.

Però cal salvar-ne sempre alguna cosa:

la llum d’un vespre, el gest d’una carícia,

la calor brillant després d’un bes 

als

llavis.

              Com

Alexandre amb Tebes:

va enderrocar pedra a pedra la ciutat hostil,

però hi deixà en peu

la casa de Píndar.

ɣ

Metro

Agatàrquides de Cnidos va descriure les

platges d’Eritrea,

la color maragda del mar Índic, i Arià de Nicomèdia

els ports blaus i blancs del Pont Euxí. Plini,

les fonts del desert i els més bells

palmerars de Síria i Palestina,

i des de la barana més alta del vaixell,

Marcià d’Heraclea

deia adéu a les illes d’un Egeu banyat de llum.

Què fas tu, però, viatjant per sota terra

assegut en seients de plàstic negre a la llum

de fluorescents?

De res no et serveix la velocitat

ni estalviar temps. Estació rera estació,

aquí no arribes mai de debò

allà

on voldries.

ɣ

Llegint Ovidi a la platja

Nedaves.

Tot i la sal,

el mar obria els ulls per a mirar-te.

Vas emergir regalimant

i si Dafne es féu llorer, Narcís una flor,

i Níobe un roc,

         jo

també volia

mudar i ser de la teva tovallola

el tacte i els colors.

ɣ

Gol

Llegeixes Marco Polo quan entrava a la ciutat

de Quenlinfú:

travessava una avinguda de salzes tots en flor

i l’escortaven tres mil soldats d’armadures

refulgents

a cavall guarnits amb plomes al so de cornes i timbals

davant

els estendarts maragdes i violats

de totes les províncies de l’imperi.

A les portes del palau de teules blaves

l’esperava tota la cort de mandarins

sota un pal·li de sedes flonges groc i rosa

i també el formós Li Po, el guia

que, després d’una nit de meravelles,

l’havia d’acompanyar a les

illes nacrades d’Angaman

en unes naus de veles color

d’or i de foc

que salparien a punt d’alba

just quan el mar s’encenia

brillant i delicat

com les restes d’un bes al

límit irisat d’un llavi.

I aixeques el cap del llibre

i et veus sol, assegut al

pati del celobert

sota la roba estesa dels veïns.

I per una de les finestres

se sent una ràdio:

“Gooooooool!”

ɣ

Les roses d’Isfahan

Les roses d’Isfahan,

o de l’Eufrates

els lliris salvatges

que creixien a les ribes.

Els jardins d’olor a Mossul, i a Damasc

l’esclat dels gessamins. Les flors de mirra del Sudan,

i a Khartum els dos grans afluents del Nil

arribant-se l’un a l’altre

com set i aigua, vaixell i port,

desig i cos.

No et conformis amb

els geranis d’un test a la finestra.

ɣ

Aquí

Podries fer que al teu despatx creixés

la selva. Imaginar que la plaça de la Universitat

és enmig de la sabana, i el Tibidabo

alt i blanc com el Kilimanjaro a Kènia.

Podries transfigurar la Dama del Paraigua

fins a convertir-la en el poderós Colós de Rodes

camaobert a l’entrada del port antic de l’illa.

Podries creure que el supermercat

és el gran basar d’Alep,

que el viaducte de Vallcarca

és un dels ponts sobre el Sena,

i el Parc del Putxet, el bosc sagrat de Delfos.

Podries dir-te que ets a Súnion quan cada vespre

veus amagar-se el sol rere terrats plens d’antenes,

que el gat a casa es un tigre de Bengala,

i que el passadís fosc entre la teva habitació i la

cuina,

l’interior misteriós d’una piràmide.

Podries creure que el llum de la tauleta de nit

és el sol immens que il·lumina el fons del mar

de les costes salvatges de Guinea.

Podries. Però seguiries

aquí.

Del llibre Llei d'estrangeria, Proa, 2008:

Cataclisme

Vam estimar-nos sense edat.

Al capdavall, els dos

som de la mateixa era geològica,

i habitem uns paisatges

que abans foren de mamuts

i dinosaures. Nosaltres

també ens extingirem.

I el nostre amor, abans.

Com una espècie devorada per una altra

en un món primitiu

que es repetia en els gemecs

de l’un dins l’altre.

Que ràpid s’apagaren

els volcans dels nostres dies.

Seguí un temps lent de glaciació

i finalment l’adéu:

un meteorit impacta el nostre planeta

allunyant-lo

de la llum.

El teu nom ara,

fòssil de petxina

en un país sense mar.

ɣ

Guerra i pau

En la pau de la teva mà sobre el meu cos,

llegeixo la Guerra del Peloponès...

Des de les ulleres de sol

les pàgines del llibre són més fosques,

els combats més cruents,

la sang vessada,

negra.

Com mai

tanta derrota? –et demano.

Tu em treus les ulleres

i la llum de l’illa

crema totes les paraules de Tucídices.

Com les espases dins les beines

caben les boques exactes

en els besos.

ɣ

Hi ha amors

Hi ha amors

dels quals només et quedes

amb els llocs on els vas viure:

en una ciutat blanca

vas estimar un cos fosc,

i t’hi vas enfonsar endins

així com en direcció contrària

els minarets van cap enfora.

Hi ha amors

dels quals només et quedes

amb els noms: ara sonen

com països envaïts per una gran potència

i que han desaparegut dels mapes.

L’oblit és un mar sense cap costa.

O només un got begut.

N’hi ha d’altres

dels quals només et quedes

amb els llavis que besares:

el paisatge del goig

ja no saps quin era: cambra sense murs,

desert sense calor, i ara et dol la boca

despullada d’aquella altra.

I hi ha els amors

que encara han de venir,

un exèrcit en missió de pau que avança cap a tu

armat fins a les dents.

ɣ

Istambul

No sabia que un dia

et compararia a aquesta ciutat.

Tampoc que vindria sol a visitar-la

ni que t’escriuria aquesta carta

per dir-te

que quan fa fred en un país de calor,

penso en tu.

Que quan al basar

venen fruita que no és de temporada,

penso en mi.

Que quan algú paga més del compte

i l’estafen perquè no sap el canvi,

penso en nosaltres.

ɣ

La caixa negra

He sortit a perfumar el meu cos

de qui m’espera. M’he afaitat bé:

la mandíbula és terreny de bes.

Sóc una diana

que corre cap al dard,

aigua de blaurajola de piscina

cap al nedador que ha saltat del trampolí.

Si ara fos un avió i m’estavellés,

us cegaria, en obrir la meva caixa negra,

tanta llum.

ɣ

Nou món

Cap crònica antiga no m’ha parlat mai de tu.

Ni del teu nom.

Ni del cos que m’has ofert

com un país amic

sense cap barrera a la frontera.

No m’ho anunciava cap oracle,

però has aparegut d’un nou món,

d’un demà que ahir no esperava.

Deleja tant la terra

que la vegin ulls de guaita.

L’amor és un port

que arriba per fi a un vaixell.

Del llibre El tren de Bagdad, Proa, 2003:

De nit feia un sol negre

De nit feia un sol negre.

El cel era el cos poderós d’un esclau

que dorm després d’una jornada sota els fuets.

I al vagó, entre els embalums,

un braç en la fosca va argollar-me:

vàrem fer el breu camí

de la roba descordada a la nuesa.

Que poc espai de llavis

entre els besos. Que ràpid

el foc. Que suau

la cendra. A fora,

resplendien lluny en la negror

les flames altes de les refineries

com reflexos d’una cadena d’or

damunt un tors pelut.

El tren travessava el túnel de la nit

fins que et vas desvetllar a l’alba:

el dia, espelma nova,

naixia per cremar. El cel

tenia un color de cames nues

i encara et veieres rastres de les carícies a la pell

talment la senda que deixen les caravanes

per les dunes.

ɣ

Si el rellotge de sorra es trenca

Si el rellotge de sorra es trenca,

perd el temps per la cintura estreta

i el gest senzill de ser

s’acaba. Com quan la sequera

escanya els aiguamolls

i els peixos moren atrapats

en tolls cada vegada més petits.

En la llum de la tarda el tren travessava

una generosa zona de conreus:

aigua somrient per les canals

i jo reposava els ulls

en la vastitud dels arrossars en flor,

en les barraques construïdes als marjals,

en les ales blanques de les garses,

en la pell fosca dels búfals,

quan emergien lents del fang.

Aigua poada per a la set

aquest paisatge.

Veta d’or aquests records.

I ara t’hi arribes com un miner

amb la llum al casc. És ric

qui somriu en recordar.

ɣ

Dona'm els teus ulls

Dóna’m els teus ulls

i pren els meus.

Així, quan ploris,

em rectificaràs la sang

de sal, i veuràs també quins pous més fons

s’obren en mi quan sembla que ric

o cantussejo.

Dóna’m els teus ulls

i pren els meus.

Així podré veure com se’t fan els mots a dins

abans de ser la teva veu.

I no caldrà parlar, no caldrà el dolor.

I no et preocupis:

amb les mans ens buscarem els llavis

a l’hora de besar-nos.