Riverview Park, Ford Madison, Iowa

QUAN se'n va anar la darrera vegada feia un bon dia,

vaig agafar el cotxe, el sol m'escalfava les galtes

i vaig tancar els ulls. La vora del riu exhalava

fums, un gos ensumava unes fustes, una rata fugia

sense saber que la serp, pacient, l'aguardava, immòbil.

Ple el cos, el cap, d'un ritme mecànic,

sempre el mateix ritme, martell a la templa.

Mentre pensava en ell se'm posà, ací, una bola.

Tot seguit, vaig plorar. No sigues fava, em deia,

moltes vegades el bes ha estat només un fins ara.

Menja una mica, em deien al parc les amigues, sis mesos

passen ràpid, t'estàs aprimant un xic massa. Els dies

plens de pols, amuntegats de mala manera. El whisky,

una trinxera mentre Jack White m'omplia de núvols.

Sort que teníem skype i facebook. Cada vesprada,

quan la xiqueta jugava a soles, mirava aquell home

dolç i atent que va haver de marxar a la guerra. Penjava

fotos de xiquets de somriure ample, de dones callades.

I va acabar la guerra i tornà fet un altre. Un dia

me'l vaig trobar assegut al pati, sense camisa

mentre la pluja el xopava. Semblava una bèstia, grosses

llàgrimes feien camí, els punys colpejaven la terra.

Por, tenia, d'aquella mirada encesa i alhora

buida. No en vaig parlar amb ningú, d'allò, i la vida

va transformar-se en un riu de tarquim. M'ofegava

i res podia contra aquell corrent imparable.

Mesos més tard, al meu home me'l vaig trobar engronxant-se

en una biga. Arribaren moltes persones, la casa

era un anar i vindre de veus, de plors i de presses.

I poc després, quan ja el dolor començava a remetre,

van arribar els del banc, em furtaven la casa. Calia

molta força i enginy per tornar a alçar-se de terra.

I vaig pensar en el riu de tarquim. La xiqueta plorava,

feia mesos que el plor se'm clavava al cervell, la banyera

era quasi plena d'una aigua tèbia, neta.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

[Tantes batalles...]

TANTES batalles

per tornar a dir casa,

cadira, taula,

el raig de sol que encara

talla en dos parts la cuina

quan les campanes

anuncien les onze.

Tantes batalles

per dir llit i dir sostre,

deixar d’anar en roda.

Saber de sobte

l’àguila que t'encalça,

l’ombra del cingle,

els cavalls que renillen

quan arriba la fosca.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]